Amb la TV connectada, el garbuix de plataformes i sistemes d’accés a continguts audiovisuals (IPTV, WebTV…) se simplificarà per a l’usuari de forma extraordinàriament còmoda. Des de la pantalla principal de la llar –i la resta també— es veurà televisió. Una televisió que no serà només la que hem conegut fins ara, sinó moltes coses més que, això sí, es podran gaudir com un tot des del comandament a distància. Un de sol.
En els darrers anys, l’accés a múltiples continguts audiovisuals per IP, absolutament a la carta i de forma gratuïta –legal o no–, havia desplaçat les noves generacions de l’aparell de televisió del menjador a la pantalla de l’ordinador… això i la irrupció de les xarxes socials nascudes amb els primers xats i fòrums d’Internet. La gran millora de l’experiència visual de les noves pantalles de televisió, per mida i per resolució, juntament amb la seva creixent connectivitat a Internet, està obrint un nou escenari al que fins ara hem conegut com a “televisió”, que permet a la pantalla principal de la llar recuperar part del seu protagonisme perdut. Un nou escenari, en què els canals televisius no només compartiran dispositiu amb el gran volum de contingut audiovisual que viatja per la xarxa, sinó que obre la porta a la generació de nous formats i a noves formes de consum audiovisual, relacionades amb unes sigles que ja ens són familiars –OTT–, i agermanades amb la resta d’aparells connectats amb pantalla com les tauletes i els mòbils intel·ligents. La televisió híbrida ja és aquí, i no hauria de representar una amenaça als operadors televisius actuals, sinó tot el contrari; ja que davant les grans transformacions de les TIC i l’audiovisual, “la televisió és aquí per quedar-se”, com afirmà fa pocs mesos el vicepresident de Pepsico.
 |
| Un logotip que podria ser familiar aviat |
Però en aquesta confluència, definitiva, entre els continguts que arriben per l’antena i els que són a la xarxa, és bàsic que la plataforma tecnològica que la gestioni dins l’aparell del menjador sigui neutra, horitzontal o oberta, com li vulguem dir. Si el terreny de joc és aquest, els qui tenen l’experiència de dècades de fer i oferir continguts que interessin a molta gent, poden guanyar-hi molt: els canals de TV. La importància d’un estàndard obert és estratègica. Sense, l’opció a la televisió connectada o híbrida passa per l’oferta tancada i pròpia de cada marca de televisió, generant en cada televisor un portal vertical, on el fabricant esdevé agregador de continguts i exerceix, de facto, de regulador dels canals i continguts disponibles, de forma ben similar a les plataformes que ja coneixíem d’IPTV o de satèl·lit digital.
Fa temps que els canals televisius són a la xarxa, oferint continguts adaptats o simplement oferint els programes emesos a la carta. El VOD i el catch-up són i continuaran sent serveis d’alt consum que ara, amb la TV connectada, seran directament accessibles a la pantalla del menjador, tot gaudint alhora de les emissions de la TDT. I és més, la televisió híbrida ofereix una oportunitat immillorable per fidelitzar els televidents als canals de televisió, esdevenint la pantalla central dels continguts crossmedia i transmedia; aquest segon terme entès com a narració que es desenvolupa a través de diversos formats amb vida independent però que defineixen un esquema unitari, com així el defineix la cap de TV interactiva de la UER Nicoletta Iacobacci.
Pantalla central sí, però no pas única, sinó amb les possibilitats de la TV connectada, s’obre a una oferta expandida per a la participació i la interactivitat a la segona pantalla, en uns moments on ja comença a ser una opció natural veure la televisió mentre s’està usant un smartphone o una tauleta. Una nova manera de consumir televisió que no és pas anecdòtica als EUA, i que aquí a tot arreu anirà en augment.
Les aliances franco-alemanyes no són territori exclusiu dels gran acords econòmics o polítics europeus, sinó també dels televisius. Si en el terreny de l’oferta de continguts, aquests dos estats van fer néixer el canal ARTE a inicis dels 90 del segle passat, des de fa tres anys estan impulsant un estàndard obert per a la televisió híbrida, l’HbbTV, al qual s’hi estan sumant la resta de membres de la UE, entre ells l’Estat espanyol des de fa una mica més de mig any. Ara, però, falta que aquest sistema obert, que no depèn del fabricant del televisor, esdevingui l’estàndard televisiu dels propers anys. Que allò adoptat no quedi sense una clara regulació, homologant tots els equips i esdevenint unes sigles familiars per als televidents, com ja ho són de fa dies la TDT o l’HD.
La competència directa que estan plantejant a l’oferta de canals de TDT estatals i catalans les majors nordamericanes, entrant per la porta de darrera –que significa rellogar canals als concessionaris privats espanyols–, és un petit avís del que podria passar si no es garanteix una plataforma neutra. Si en el cas de canals com Disney Channel, Paramount Channel o AXN (de Sony/Columbia Pictures) aquesta irrupció ha estat possible gràcies al nyap jurídic que van dissenyar els governs espanyols de la passada dècada, amb la intenció d’acontentar la voracitat de canals i canals a disposició dels grans grups de comunicació privada, l’entrada a les llars de la nova generació d’aparells de TV connectables a Internet –els smart TV— sense oportunitat per a les corporacions televisives –els broadcast— a ser-hi sense impediments afegits, podria ser especialment nociu per a elles. No es tracta de posar barreres a la lliure opció del televident, sinó d’impedir que determinats operadors quedin relegats d’entrada.
 |
| Fa quasi un any que TV3 va iniciar emissions en HbbTV |
Caldria que no es repetissin errors del passat, com el que es visqué amb les primeres experiències d’interactivitat a la televisió amb l’estàndard MHP; un sistema que només existeix avui a Itàlia. Un cas particular, l’italià, que ha acabat reeixint per seva directa vinculació en el procés tecnològic per a l’accés als canals de pagament de la TDT, promogut per un Berlusconi amb doble paper d’empresari televisiu. La historia de l’MHP és la d’un fiasco que es va endur per davant l’esforç i les inversions d’emprenedors catalans, que van apostar per desenvolupar productes a l’entorn d’aquest estàndard interactiu fallit. Això sense oblidar els importants esforços d’operadors televisius que van experimentar i emetre continguts… que quasi no veia ningú. Cert és que era un sistema amb mancances importants respecte la seva oferta d’interactivitat, però que naufragà en bona mesura per la manca de voluntat institucional en normalitzar-lo. Amb l’HbbTV no hauria de passar el mateix, perquè aquest sistema pot garantir el terreny de joc neutre que abans comentàvem. Un terreny que és el que li interessa a TV3, i per tant també a bona part de la resta del sector audiovisual català; més encara ara, en uns moments difícils com els que viu davant les retallades pressupostàries provinents de la Generalitat de Catalunya i del govern espanyol en comunicació i indústries culturals. Una TV3 que, com en anteriors innovacions tecnològiques, no s’ho mira de lluny sinó que està preparada per aquest nou escenari. Esperem que pugui jugar sense arbitratges en contra.
(Article publicat al bloc d'ESCACC. Fundació Espai Català de Comunicació i Cultura)