El primer error
és l’acceptació acrítica, obedient, d’una nova retallada pressupostària, que de
confirmar-se, significaria una reducció acumulada de més del 40% respecte el 2010,
si tenim en compte l’IPC. O sigui, ens acostaríem a la meitat dels diners que
rebia TV3 i Catalunya Ràdio de la Generalitat fins fa ben poc. I es pot
continuar fent televisió i ràdio amb aquests diners? Sí, i amb menys encara, també;
sobretot si es planteja el paper dels mitjans públics com a oferta complementària.
Ara, ¿es pot oferir una oferta de qualitat i altament competitiva amb aquests
recursos? La resposta ja no és la mateixa, com queda demostrat que els comptes
de l’any passat --on TV3 va mantenir el seu lideratge televisiu-- van generar
un dèficit de 7,5 M€, que ara “toca” descomptar del nou pressupost. Abans de
començar, restem diners.
Diners que es
necessiten per fer front als reptes d’un nou escenari audiovisual molt més
competitiu –i ja present als EUA i a Àsia—de consum audiovisual híbrid i
convergent, on l’oferta televisiva convencional competeix o s’associen a altres
ofertes: continguts transmèdia o crossmèdia, OTT, IPTV... Cal fer molts bons
productes, diversificar-los i fer-los circular per totes les xarxes i
pantalles. Davant d’aquest exigent escenari cal importants inversions en
producció, talent i tecnologia aplicada. Fa ben poc, un dels protagonistes de
les noves plataformes audiovisuals d’èxit, el conseller delegat de Netflix –televisió
a la carta via internet amb quasi 30 milions de subscriptors—publicava el “manifest
sobre el futur de la TV” que ja és document de referència sobre el que vindrà
ben aviat.
Doncs bé,
Reed Hastings fa dues afirmacions que, tot i que poder no semblar novedoses, prenen més força ara que en el passat, per la ferotge competència que apuntàvem. La
primera és la importància de la producció original, de continguts exclusius –
que sempre seran molt més cars que la compra de drets d’emissió; i la segona,
que cal que el contingut “enamori” el televident, cosa que significa un molt
acurat estudi i disseny de l’oferta a produir cada temporada. Dos “manaments”
que requereix potència financera i estratègies guanyadores que impliquin
totes les àrees i professionals de la CCMA.
Són dues afirmacions
que donen la raó a l’advertiment que feien els acadèmics universitaris del món
de la comunicació en el seu manifest unitari de l’octubre passat: “La idea que
és necessari aprimar la CCMA o sotmetre-la a canvis estructurals profunds pot
posar en perill el fràgil equilibri actual i generar una espiral de pèrdues de
qualitat, d’audiències i d’ingressos que pot acabar destruint, de manera
irreversible, el model de la CCMA”
I com es
planteja equilibrar els comptes? Un cop reduït i molt, massa, els diners
destinats al conjunt de la producció externa, motor de l’audiovisual català –tot
i algunes excepcions significatives-- es planteja un ERO i una nova reducció
salarial.
Una reducció
que no ha vingut acompanyada de la presentació de cap redisseny madurat de les
estructures directives i de comandament, més enllà d’un discutible plantejament
de simple fusió de les dues empreses matrius –com si no tinguessin necessitats
productives i característiques diferenciades—i sense aclarir què es pensa fer
amb el 10% de la massa salarial que correspon a retribucions fora de conveni, que té orígens molt diversos, però que només
beneficien una petita part del conjunt de professionals. 1 de cada 10€ en sous que,
aquest sí, fa dies que reclama una urgent revisió empresarial. El full de càlcul
ho aguanta tot, però aquesta eina de país requereix solucions més exigents i eficaces
que una simple i dolorosa suma de retallades.
Unes males solucions,
que es corresponen al posicionament que expressava fa uns mesos el president
del Consell de Govern de la CCMA, tot referint-se a la imprescindible aportació
pública als comptes d’explotació de la casa: “sé que hi ha molts que pensen que
aquests recursos constants han acabat incidint negativament en la seva
capacitat d’eficiència”. La ideologia que afirma que els serveis públics no són
mai eficients. La BBC deu ser una empresa privada...
Retallades
que ja han fet estralls: l’eliminació i reducció de canals, la desaparició de l’oferta
satel·lital al món, la supressió de corresponsalies internacionals –tant necessàries!—
l’acomiadament d’excel·lents corresponsals del territori... I no ho diem
gratuïtament: el darrer informe de la defensora de l’audiència de la CCMA
indicava que la major part de les queixes corresponien a aquests estralls.
Ja que parlem
de reducció de costos, plantegem un cas d’estalvi de diners públics, que algú
qualificaria de polèmic. Tot i que no són diners de la CCMA, sí tenen a veure
directament amb l’audiovisual: ¿Fins quan la Generalitat hauria de continuar pagant
la transmissió del senyal de les televisions privades espanyoles en molts
repetidors del país? Aquesta extensió de la seva cobertura per tot el
territori, per igualar-la a la que gaudeix TV3, es va fer fa uns anys per
facilitar el procés de trànsit de les llars a la TDT arreu; ja que aquests
canals no estaven ni obligats ni interessats en assumir aquesta despesa. Doncs
bé, no és pas una quantitat insignificant de diners, però dubto molt que es pensi deixar de pagar-les, encara que sigui pensant en els insults que emeten contra els catalans 13TV, Intereconomia...
El segon
error, i directament relacionat amb el primer, és la manca d’un projecte de
lideratge de l’audiovisual català per als propers anys. No hi ha discurs
il·lusionador –engrescador-- de futur que impliqui als professionals de dins i als
professionals i empreses de fora, darrera el qual se’ls podria demanar, si finalment
calgués, un nou sacrifici econòmic temporal. L’únic relat és el de resistir amb
cada cop amb menys recursos. I el discurs no només s’ha de construir, sinó que
ha de ser creïble; s’ha de fer des d’un lideratge indiscutible, especialment quan
són moments difícils com ara.
Fa poc més d’un
any, el Parlament aprovava uns canvis a la Llei de la CCMA –i també al CAC--
que van significar una autèntica contrareforma a les legislacions sobre l’audiovisual
que el consens acadèmic, professional i polític havia promogut a partir del
1999. En el cas de la “Corpo” es retornava a la governamentalització pura i simple
dels seus màxims òrgans directius. Un enorme pas enrere en el temps, que molts
dels qui compareguèrem davant dels grups parlamentaris vam advertir, sense
èxit. I tot canvi erroni té els seus efectes negatius, com és el cas de l’elecció
i composició del Consell de Govern.
El que direm no
pretén ni vol qüestionar la vàlua de ningú, sinó que ho fem des del màxim
respecte a les persones; parlem d’una altra cosa. Al capdavant de la CCMA
calia, ara més que mai, un perfil que s’assegués davant del Govern i hi parlés
de tu a tu; no que fos un simple “col·laborador” del conseller de la
Presidència –com el definia fa poc un columnista que coneix prou bé les
interioritats del principal partit que governa el país.
Actualment,
no es pot afirmar, stricto sensu, que
la CCMA negociï pressupostos ni contractes programa amb el Govern: ara acata i
aplica. Pot semblar una boutade, però
si s’afirma que es vol simplificar l’organigrama per estalviar diners, una
manera ben coherent d’implementar, fins a les darreres conseqüències, la
voluntat de governamentalització de l’actual disseny institucional, passaria
per suprimir les sis places de l’actual Consell de Govern de la CCMA, i traspassar
les seves funcions de direcció empresarial al Departament de la Presidència, amb
la creació d’una simple direcció general ad
hoc. Pocs notarien el “retoc”.
El tercer
error, passa per l’anunci de l’externalització de l’àrea comercial, que ve acompanyat
per rumors d’altres futurs desmantellaments, totalment inacceptables, com la
desaparició del CPA --Centre de Producció Audiovisual-- la “fàbrica” interna de programes no informatius. Com totes
les àrees de les empreses de la CCMA, es poden fer millor les coses i, com
apuntarem després, s’hauria d’estudiar algun tipus de reestructuració interna
amb àrees colindants, per maximitzar les
accions de promoció econòmica de la casa. Però intentar argumentar aquest
privatització per la reducció dels ingressos publicitaris, té poc gruix
argumental. Parlem de xifres? Parlem-ne.
La caiguda
publicitària és un fet generalitzat en tots els suports clàssics, de la premsa
escrita a la ràdio en el conjunt de l’Estat espanyol. Concretament, la
diferència entre el 2011 i el 2012 va significar un descens de quasi el 19%.
Però, a més a resultes d’una Llei General de l’Audiovisual, impulsada pel
darrer govern Zapatero i beneïda en privat pel PP, ens ha portat a una panorama
televisiu centralitzat a Madrid i que ha acabat conduïnt a un autèntic duopoli,
on els dos grans grups privats fan de tenalla sobre el mercat publicitari, com
demostren les darreres xifres: sumen el 54% de l’audiència estatal, però s’enduen
el 85% dels ingressos comercials.
Més. L’any
passat, la caiguda publicitària del conjunt de les TV qualificades d’autonòmiques,
va ser del 36%!! Descens vertiginós per a la majoria d’elles, sobretot si anotem
que del volum total de contractació, TV3 es va emportar quasi la meitat dels
ingressos. Tant, tant malament no s’han fet les coses, doncs.
A més, el nou
escenari comercial va molt més enllà de vendre espais per emetre spots. Caminem
cap a nous formats que alguns han definit com l’era de la postpublicitat. Ja no
som a l’època que primer presento la nova programació i després busco
anunciants. Acords estratègics com programes de branded content –els valors de la marca s’expressen dins el contingut—
que es treballen molt abans de la seva producció, no podem gestionar-se fora de
la casa; i menys encara si qui et porta la comercialització és empresa d’un
grup privat audiovisual. Posem la guineu al corral?
I com dèiem
al principi, anem cap a unes formes de consum audiovisual noves, com la TV
social. Doncs bé, a la xarxa, els responsables de màrqueting digital de TV3 han
aconseguit uns resultats de traca i mocador. Al recent informe “Análisis 3.0
Sector Medios TV” la televisió catalana aconsegueix la cinquena posició estatal,
sí la cinquena, pel que fa al engagement
–interacció i fidelització— si sumem Facebook i Twitter, quedant per davant d’A3TV
o Cuatro. Si alguna decisió caldria fer, i amb urgència, passaria per
aconseguir l’alineament intern de les àrees de màrqueting i comercial, en una
estratègia transversal amb la resta d’àrees centrals de TV3 (informatius,
CPA...) però no pas per lliurar-se a una empresa exterior de la competència;
TV3 li explicarà com vol “enamorar” la seva audiència la propera temporada? Ens
hem begut l’enteniment?
Segur que hi
ha molts més aspectes a analitzar, però si no es corregeixen aquests tres
errors, el futur de la CCMA no serà gens esperançador. I això, ni el sector
industrial i creatiu de l’audiovisual català, ni els professionals que
treballen fora o dins de la “Corpo”... ni el país, s’ho poden permetre. I encara
menys pel paper fonamental que han de jugar aquests mitjans, en aquesta etapa
històrica per a Catalunya que estem protagonitzant els milions de dones i homes
que volem decidir, aviat, el nostre futur col·lectiu dins Europa.
Encara som a
temps d’esmenar els errors. Fem-ho bé i ben aviat.