Passa al contingut principal

La "contrareforma" de la CCMA: un dels errors que pateix TV3 i Catalunya Ràdio

Com a antecedent de l’article que vaig publicar la setmana passada sobre els principals problemes que afecten TV3 i Catalunya Ràdio, he volgut recuperar un resum de la intervenció feta al Parlament el 23 de novembre del 2011, en relació al projecte de llei de modificacions de tres lleis en l'àmbit de l'audiovisual: CAC, Comunicació audiovisual i CCMA. Compareixença en la que no em vaig quedar pas sol en el pronòstic del que podria passar si s’aprovava. I lamentablement vam encertar de ple.

Imatge amb altres compareixents al Parlament: David Bassa, president del Grup Barnils (gairebé només es veu el seu braç esquerre), Montse Grau, degana del Col·legi de Publicitaris i Relacions pübliques, i Josep M. Martí, Degà del Col·legi de Periodistes

“Il·lustres diputades i diputats del Parlament de Catalunya, bon dia,

(...) Sistema d'elecció i perfil dels càrrecs representatius

Fa 12 anys, la suma de les voluntats de molts representants del món de la comunicació audiovisual i de les forces polítiques, van fer néixer un gran acord de consens, que es va materialitzar en la resolució del Parlament del 15 de desembre de 1999 sobre els mitjans audiovisuals de Catalunya. Com saben, d'aquella resolució en va sorgir la llavor de les actuals lleis. I un dels principis era la ferma aposta per uns govern dels mitjans nacionals i de l'autoritat audiovisual del país desgovernamentalitzats. Les limitacions en les disposicions normatives i la manera com s'han aplicat, no han superat, però, l'ombra de la politització d'aquest òrgans. Ara, els canvis proposats sobre el sistema d'elecció dels seus futurs integrants no signifiquen donar resposta a la segona situació, i sí una involució respecte la primera premissa.

És més, fins i tot sorprèn que es traslladi la supressió de les majories qualificades al mateix funcionament intern del consell de govern de la CCMA, en temes tant estratègics com els propis pressupostos, el contracte programa o el nomenament dels principals càrrecs directius dels seus mitjans.

El perfil de les persones que siguin nomenades per aquesta cambra és un dels elements claus del futur d'aquestes dues institucions de país. El procés pel qual siguin nomenades no hauria de ser un tràmit en cap de les seves passes, ni res semblant a un repartiment de quotes partidàries.

Voldríem afegir una qüestió que per nosaltres és clau en la definició d'aquests perfils. Fins i tot podríem dir que ens toca parlar d'una greu i estructural mancança, que ha tingut conseqüències negatives abans, i que ara, en moments de canvis profunds com els que estem vivint a tot el sector de la comunicació audiovisual, poden veure's agreujades de forma molt més severa. Ens referim a la inexistència de professionals vinculats a la creació, direcció, realització, o producció d'obres audiovisuals, ja sigui en la composició del consell del CAC o del consell de govern de la CCMA (...) Professions que intervenen en la majoria de continguts de l'oferta televisiva i radiofònica; més hores d'emissió; més professionals del sector públic i privat produint-les; més empreses vinculades; major influència en la creació de valors i imaginari col·lectiu; major volum de negoci... i en uns moments tan crítics com els que vivim, val la pena destacar aquells sectors que generen riquesa i treball. No té cap justificació que aquesta greu mancança es mantingui en el futur. I, si us plau, no ho entenguin com a cap defensa corporativa, sinó com una reflexió propositiva, pensant en el conjunt de perfils professionals que enriqueixin i complementin la composició d'aquests òrgans de govern, per a exercir de la millor manera possible les seves responsabilitats de servei públic.

Futur de la CCMA

(...) Creiem que toca avui parlar de futur; de quin model de mitjans de la CCMA volem, i quin ha de ser el seu paper com a peça estratègica del sector de les indústries audiovisuals del nostre país. I això vol dir, entre d'altres qüestions bàsiques, del seus recursos financers i concepció del seu servei públic.

Primer, afirmem que només amb una suficient musculatura financera una oferta televisiva pot optar pel lideratge a Catalunya. No hi ha viaranys ni opcions alternatives. Si aquesta dotació és insuficient, pots fer televisió, sí, però estàs fent televisió que jugarà a la segona divisió. Hi ha un límit, per sota del qual tindràs un canal o canals amb més o menys recursos, però ja no jugaràs amb els grans, no hi seràs. Dit sense ànim pejoratiu cap a altres mitjans, que fan també una destacable contribució a la comunicació: estaràs fent televisió local, no nacional.

I sense una potent corporació, perdria el conjunt de les indústries culturals del país, i hi perdríem totes i tots. La resta del sector audiovisual català perdria un client importantíssim; perdria un soci estratègic de primera magnitud; perdria una eina de difusió i promoció ciutadana i internacional irreemplaçable; i perdria una plataforma aliada per a la seva indispensable presència competitiva en les noves pantalles i tecnologies audiovisuals, cada cop més i més determinants del consum d'allò que, fa uns anys, denominàvem genèricament com a televisió.

I també ens referim a la ràdio que, després de quatre dècades de repressió franquista, va recuperar la llengua catalana com a vehicle de comunicació; primer amb la tasca pionera de Ràdio 4, i després normalitzant-la des de Catalunya Ràdio. Juntament amb les emissores de proximitat, altres emissores generalistes i musicals han acabat fent realitat un importantíssima oferta de qualitat. en la nostra llengua, que a més és de consum majoritari al nostre país. Però això no significa que el paper de servei públic, amb les conseqüents implicacions sobre el lideratge social que implica, hagi perdut sentit.

I segon, la consideració de servei públic que ha de tenir tota la programació. És tant servei públic la seva oferta informativa --que això no ho discuteix ningú-- com la que no ho és, o sigui el que correspon a la majoria de les seves hores d'emissió. I si tan clau és l'existència d'una estructura potent i pròpia de periodistes dins la casa per fornir els seus informatius; també ho són els distints col·lectius professionals vinculats a la resta de l'oferta audiovisual. Uns i altres continguts de servei públic, sota diverses modalitats i acords, es forneixen de sempre de la participació de professionals, empreses i continguts externs; de la destacadíssima producció independent del nostre país. I tant important és millorar aquestes relacions, com el fet que es mantinguin. Depèn com reduïm segons quines estructures i dotacions econòmiques, no faríem pas créixer el conjunt del sector audiovisual, ni milloraríem l'oferta de servei públic que té encomanada TV3 i Catalunya Ràdio.

Pensin en tot això quan hagin d'aprovar els futurs pressupostos de la CCMA i el seu nou Contracte Programa.

Hem parlat de llengua i de referents col·lectius. De la llengua pròpia d'aquest país, compartida amb milions d'altres ciutadans que no viuen al Principat de Catalunya. I tota llengua,  la cultura que l'acompanya, i les indústries i creadors que l'actualitzen i l'enforteixen, necessita de potents mitjans de comunicació que n'esdevinguin difusors i promotors d'ella. 

Permetin-me unes preguntes finals: al món, a tot el món... amb els milers i milers de cadenes existents, ¿quants canals hi ha en català dedicats als infants i joves? Quants al món de la cultura i el coneixement en el seu conjunt? Quants al món de l'esport? Quants a la informació 24h?... i, ¿quants de generalistes lluiten pel lideratge de l'audiència, tot oferint continguts de servei públic? Si ja tenen la xifra, que és la mateixa en tots els casos, espero que compartim també la necessitat que aquesta oferta --única-- a nivell internacional no faci marxes enrere, sinó que es consolidi. Ho diem en favor del conjunt del sector audiovisual català; en favor del servei públic que presten i, en definitiva, en favor de d'aquest país i de la seva ciutadania.

Moltes gràcies per la seva atenció.”

L’atenció però, va ser força limitada segons els casos. Fins i tot algun diputat semblava com si només li preocupés a quina hora s’acabaria la comissió, amb una expressió ben explícita que les compareixences eren un mer formalisme; un tràmit al qual li tocava assistir i aguantar. I el resultat? nul. Malauradament, 3 mesos més tard s’aprovava la “contrareforma” sense cap canvi significatiu durant la seva tramitació. Les conseqüències d’aquest desastrós canvi legislatiu són el segon error que analitzàvem a l’article que molts ja haureu llegit.


Encara som a temps de posar-hi remei? Sí, si hi ha voluntat de fer-ho.

Entrades populars d'aquest blog

Panorámica sobre la TV digital en Colombia y Panamá 2013

Aquest text va ser la meva col·laboració al reportatge sobre la situació de la TDT a Amèrica Llatina , publicat al número 212 de Prensario Internacional TDT en el mundo: la excepción latinoamericana Distribución mundial de los 4 sistemas de la TDT. En azul el europeo, y en verde el  japonés-brasileño Mientras el estándar europeo de la TV digital terrestre (TDT) ha conseguido ser el mayoritariamente adoptado a nivel mundial, América Latina adoptó el japonés, gracias en gran parte a su alianza estratégica con Brasil. Así, descontando países norteamericanos como México, que se han incorporado al sistema digital de los EUA, quedan Panamá y Colombia casi como únicos territorios que se han incorporado al DVB-T en todo el continente. Deducir de ello que estos dos países juegan con desventaja con el resto de vecinos sería un grave error, por dos motivos básicos:  Primero, la compresión digital de las emisiones en MPEG-4 del DVB-T2 (segunda generación del sistema europeo de TD

Sumar estratègies: patrimoni, educació i experimentació mediàtica

Aquests dies, coincidint amb el dia mundial de la ràdio, s'ha presentat una molt interessant i niciativa per dotar Barcelona d'un museu específic per aquest mitjà que, d'aquí no gaires anys celebrarà el seu centenari al nostre país. Una proposta molt justificada però que, per ser viable en un proper futur, hauria de plantejar-se estratègicament, sumant esforços amb altres de similars que malden de fa anys per dotar Catalunya d'un gran centre museístic, divulgatiu i de serveis al conjunt del sector audiovisual. Un centre totalment viable econòmicament pel seu potencial atractiu per a famílies d'aquí i turistes de tot el món, i que podria dotar-se d'instal·lacions i equipaments on les noves generacions universitàries fessin unes primeres passes de l'imprescindible R+D+I que mou el macrosector audiovisual + TIC. Un museu de l'audiovisual del qual Comunicació 21 ja en va publicar un ampli reportatge fa uns anys. En paral·lel, tot i meritòri

La CCMA en perill. Posem punt i final als efectes de la contrareforma.

L’escalada de la tensió interna dins la CCMA, després de diverses vagues continuades, el tancament de la direcció als despatxos de TV3 i la dimissió en bloc del seu comitè professional. Tindrà aquest final de setmana un nou capítol amb la votació per a la convocatòria d’una vaga indefinida o una fórmula similar.  La situació és límit. Té uns orígens i unes causes concretes. I sobre elles cal actuar i amb urgència. Abans d’entrar-hi, no vull deixar d’esmentar el capítol de la no-retransmissió en directe els premis Gaudí; circumstància que va fer mal a tothom, però que és el resultat d’un legítim dret de vaga davant d’una situació que s’ha anat degradant. La polèmica particular que es va generar, a l’entorn d’un suposat distanciament entre la gent del cinema i els professionals de TV3, mereix però un altre article. Els greus problemes del nostre valuosíssim cinema no tenen res, res a veure amb oferir o no en directe aquests premis d’una Acadèmia del Cinema Català, que tant Joe