Aquest cap de setmana el cinema català ha tornat a recollir nous reconeixements. El s guardons lliurats al Festival de Cinema de Màlaga han estat una nova demostració que aquí es fan obres de gran qualitat, pensant tant en la seva projecció comercial com en la seva qualitat. Precisament, en relativament poc temps, he tingut l'ocasió d'assistir a les estrenes de tres films d'autor que exemplifiquen aquesta enorme vitalitat creativa que en aquests darrers anys ha agafat una molt forta embranzida, ara perillosament qüestionada per retallades aquí i allà... després en parlem.
Tres pel·lícules de temàtica i estructura molt diferent, però amb dos elements compartits que, un d'ells per la seva temàtica no estrictament cinematogràfica, mereix quelcom més que les línies que segueixen: l'extensió territorial de la llengua catalana, i fins i tot la implícita reivindicació del seu paper fonamental, vital, com a eina de comunicació. Una realitat ben amenaçada per altra banda. L'altre element compartit és el protagonisme de la figura de l'estranger --o si més no del foraster-- en la trama fílmica.
 |
| Ruvira (al mig) a la sortida de la projecció |
Dissabte, dins el Festival Internacional de Cinema d'Autor de Barcelona, assistíem a la projecció d'Orson West, el primer llargmetratge de Fran Ruvira. En ell, a partir d'una trama que té, com a eix argumental, el projecte d'un western d'Orson Wells mai realitzat, ens ofereix una cuidada estampa paisagística i humana de la comarca canalanoparlant de Múrcia: el Carxe.
Per cert, cal felicitar els organitzadors del festival D'A per haver programat altres 4 pel·lícules de gran interès i d'autoria catalana, que es veuran aquesta setmana: El Senyor ha fet en mi meravelles, Open24h, Puzzled Love, i Radiacions, de Judith Colell.
La segona pel·lícula és el El Perfecte Desconegut, que ens permetia descobrir una nova promesa en el món de la direcció, Toni Bestard; i de com, gràcies a una fructífera col·laboració catalanobalear, i de com el cinema sap posar en valor la normalitat de veure --millor dit escoltar-- uns actors ubicats a la serra de Tramuntana mallorquina parlant en la seva llengua. I això lamentablement no passa cada dia.
I la tercera, que de fet va ser la primera en estrenar-se: Any de Gràcia. Si en una anterior blocada apuntava el tremp de bona comèdia que Ventura Pons recuperava, amb energia renovada, en aquesta pel·lícula, ara voldria només apuntar-ne la riquesa d'un llenguatge tan col·loquial com ric de matisos, que comunica les tres generacions que s'entrellacen en el microcosmos de la Vila de Gràcia.
I com apuntava a l'inici, cal alertar del greu risc que corre el sector cinematogràfic amb les retallades dels distints governs. A la segona i dura reducció del pressupost de TV3, que limitarà moltíssim el seu estratègic paper dins el sector audiovisual --com havíem advertit alguns abans que el procés s'acabés materialitzant-- se li suma la prevista de feia temps retallada a TVE, i ara la quasi desaparició de moltes línies de suport de l'ICAA. Un panorama ben difícil, que no només portarà a una duríssima reconversió i contracció del sector català i estatal, sinó que pot significar un desastrós pas enrere a tot el de bo que s'havia aconseguit aquests darrers anys, i que tant havia significat per aquesta indispensable indústria cultural i artística, com bé assenyala la darrera editorial de la revista De Cine.
Hi haurà reacció?