diumenge, 11 de gener de 2015

Museu de l’audiovisual de Barcelona: una assignatura pendent

Article publicat en el núm. 2 de la revista Comunicació 21 (desembre 2014, segona època).


La llista de ciutats amb grans museus de la televisió i del cinema és llarga: Nova York, Berlín, Los Ángeles, París, Londres, Torí o Bradford, per esmentar algunes de les ubicacions dels espais més significatius. El passat, present i futur de les distintes expressions de la creació i la indústria audiovisual tenen seus on, de forma més o menys prioritària, es preserva el llegat històric, s’estudia i es divulga el patrimoni de la ràdio, de la televisió, dels nous mitjans a la xarxa, del cinema o dels videojocs.

Uns museus que són un gran aparador per a la promoció i difusió de la producció pròpia del país, i un espai de formació i experimentació per als futurs nous professionals d’aquest sector. I tot això sumat al seu poderós atractiu per al turisme cultural intern i extern i, a més, pensats per a tot els públics. Un atractiu per a una Barcelona que s’ha situat com una de les ciutats del món més ben valorades per al turisme familiar. Però Barcelona encara no disposa d’un espai museístic d’aquestes característiques.

Pel que fa a museus, Catalunya té un parell d’equipaments vinculats a l’audiovisual, de gran interès, però cap d’ells no correspondrien als exemples internacionals abans citats, a banda d’estar ubicats en altres ciutats del país. El Museu del Cinema de Girona és molt dinàmic en les seves activitats i exposicions temporals, però molt reduït al llegat del patrimoni del cineasta i col·leccionista Tomàs Mallol. En l’àmbit estricte d’equips tècnics, el mNACTEC de Terrassa exhibeix una petita mostra d’aparells de la història de la ràdio, la televisió i, tímidament, dels videojocs.

Dins d’aquest repàs, i com a precedent més o menys directe, caldria esmentar la modesta però ambiciosa iniciativa de la Casa de la Ràdio i la Televisió, que va funcionar fa uns anys a Barcelona, amb una oferta pedagògica adreçada a les escoles, impulsada pel periodista Josep Adolf Estrader. Una proposta cultural i educativa que des del 2012 viu una segona època, ara sí, amb suport institucional, dins d’una gran mansió de la població francesa de Samazan, a la vora de Bordeus.

En un altre estadi, no podem deixar de mencionar la Filmoteca de Catalunya, tant pel que fa a la seva tasca de preservació del patrimoni històric del nostre cinema com de la seva funció de promoció de la cultura cinematogràfica, afavorida per les prestacions de la seva nova seu al Raval barceloní.

Educació i audiovisual. El museu com a eina pedagògica

La cultura de l’audiovisual, l’aprenentatge sobre els continguts i missatges dels mitjans de comunicació i de les expressions artístiques de l’univers audiovisual, l’entendre els seus codis semàntics, ideològics, i els processos de creació, producció, exhibició i transmissió que hi ha darrere, són un dels pilars de qualsevol concepció avançada de l’educació a les escoles i a la resta d’estaments implicats en la pedagogia de les noves generacions de ciutadanes i ciutadans. És la necessitat de respondre a una greu mancança assenyalada per la directora del prestigiós espai Jeu de Paume parisenc, Marta Gili: “No hi ha esperit crític en relació amb el que veiem a les imatges. A les escoles es fan anàlisis de textos, però no d’imatges”.

La media literacy és una assignatura que continua pendent al nostre país, i un futur museu de les característiques descrites esdevindria una eina de gran valor per a l’aprenentatge que es fa a les aules, i oferiria unes possibilitats d’experimentació i visualització educativa que no poden oferir –lògicament– els centres escolars i instituts. Més enllà de l’excel·lent tasca desenvolupada de fa anys per entitats com Drac Màgic, A Bao A Qu o Aula Mèdia, des de l’àmbit de la societat civil, o la Filmoteca de Catalunya des de l’institucional, i sense oblidar el paper que hi juguen els cineclubs existents arreu de Catalunya, el nostre país necessita que l’educació en l’audiovisual i els mitjans de comunicació esdevingui una matèria normalitzada a totes les escoles, tot seguint les passes de països com França o Dinamarca, per posar dos exemples de llarga i reeixida tradició.

Des d’un punt de vista normatiu, tant la Llei d’Educació, com la Llei del Cinema en fan esment explícit fins i tot amb un capítol específic en el cas de la segona. Però per diverses raons, no s’ha anat gaire més enllà d’un parell de programes pilot. La seva implementació seria també un homenatge a l’històric Pla d’Aplicació del Cinema Escolar, impulsat pel Servei de Cinema de la Generalitat. Un ambiciós pla pedagògic que fa vuitanta anys afirmava que “cal fer que la pantalla no resulti un accessori tan limitat i trist com la pissarra. Aquest quadre lluminós ha de ser una finestra oberta a la vida”.

Precisament, el programa Europa Creativa, que engloba les actuacions estratègiques de la UE fins al 2020 per al món de la cultura i les seves indústries, ha situat la media literacy com un dels seus objectius bàsics. Més enllà de la promoció educativa d’una competència fonamental en el context de la societat de la informació, l’interès de la Comissió Europea rau en motius de mercat intern, en aconseguir l’augment del coneixement i millorar l’accés de les obres audiovisuals europees a les noves generacions per desenvolupar audiències que estiguin més interessades en les produccions nascudes a la UE, davant l’enorme pressió de les major nord-americanes dins el mercat europeu.

10 anys de projectes

Barcelona ha organitzat en els darrers anys grans exposicions sobre el món de l’audiovisual i, en concret, sobre la televisió; dues d’elles amb una clara voluntat d’internacionalització. El 2008, el Palau Robert acollia Adéu a la tele, adreçada a un públic familiar, en la qual el relat se centrava en allò que havia de ser el gran canvi tecnològic de la digitalització de tot el procés de producció, edició i emissió televisiva, que havia de finalitzar-se dos anys més tard a totes les llars: l’apagada analògica i el seu relleu per la TDT.

El 2010 el MACBA en feia una lectura inusual amb Esteu a punt per a la televisió?, que mostrava 145 experiments audiovisuals creats per artistes i pensadors de tot el món, des d’Andy Warhol a Pier Paolo Pasolini, passant per Lévi-Strauss o Jean-Luc Godard. Des d’una perspectiva de reflexió sobre el seu paper determinant en la configuració de la societat, el CCCB impulsà un any més tard una ambiciosa exposició que prenia com a base el ja clàssic llibre de Gilles Lipovetsky i Jean Serroy, L’écran global. Amb un plantejament molt participatiu, dins i fora de l’espai físic de l’exposició, Pantalla global recorria diverses vessants de l’univers comunicatiu protagonitzat per la pantalla televisiva, com l’esport, la política o la publicitat, i finalitzava amb un espai d’experiències interactives. Va ser una exposició que posteriorment viatjà exitosament al País Basc i a Mèxic.
La col·lecció Josep Maria Queraltó és una de les col·leccions privades més importants del món, amb més de 20.000 aparells i materials catalogats.
Pel que fa a la materialització d’un gran museu de l’audiovisual a Barcelona, hi ha hagut tres iniciatives sorgides a partir del 2004, però que en cap dels casos no ha anat més enllà dels papers del projecte i de la signatura de convenis.

El 2005 es posava en marxa el projecte Parc Barcelona Media al llavors naixent districte 22@, impulsat per la UPF, l’Ajuntament i el grup Mediapro. En aquesta operació público-privada, en destacava l’aposta per una Fàbrica dels Mèdia, presidida per un espai dedicat a la divulgació del passat, el present i les tendències futures de l’audiovisual, que tindria com a eix central de la seva proposta museística l’extraordinària col·lecció reunida pel cofundador de l’empresa més important del nostre país pel que fa als equipaments de les sales cinematogràfiques dels darrers quaranta anys: Kelonik. Tres anys més tard, el conveni signat per la Fundació Aula de Cinema-Col·lecció Josep Maria Queraltó quedà extingit en no haver-se avançat en res pel que fa al projecte museístic previst.

La col·lecció Josep Maria Queraltó és una de les col·leccions privades sobre l’audiovisual, i especialment el cinema, més importants del món. Amb més de 20.000 objectes, màquines i materials catalogats, provinents de 15 països d’arreu del món, repassa tota la història, des del precinema amb les seves làmpades màgiques als aparells digitals, amb una valuosíssima mostra de l’evolució del cinema fotoquímic: del blanc i negre al sonor i el color, passant per l’estereoscòpia, i en tots els vessants del seu procés productiu: rodatge, revelat, muntatge, edició i exhibició. A banda de fotografies, pel·lícules, diapositives, revistes, cartells i altres materials, la col·lecció permet un exhaustiu repàs de la històrica tècnica del cinema a Catalunya, on els aparells desenvolupats pel mateix Queraltó al llarg de la seva dilatada trajectòria professional, hi tenen un paper destacat. Una col·lecció de la qual ja s’han organitzat 39 exposicions temporals per diferents ciutats, com L’experiència màgica del cinema, que es va poder visitar al vestíbul de l’edifici històric de la UB entre finals del 2013 i els primers mesos de 2014.

Amb en Josep Maria Queraltó en la primera visita que vaig fer a la seva col·lecció, al costat d'un cinematògraf dels germans Lumière, restaurat per ell mateix.

Fa cinc anys es presentava un nou projecte, encara més ambiciós: el parc BZ Barcelona Zona Innovació, que havia de transformar la zona de l’antiga factoria SEAT a la Zona Franca en un gran centre de R+D+I i producció dels sectors de l’alimentació, la medicina i la cultura, amb la participació directa de la UB. En aquesta operació, algunes de les principals empreses audiovisuals del país havien de posar dempeus un gran pol industrial amb 28.000 metres quadrats destinats a platós i equipaments diversos. Al BZ Barcelona Innovació Cultura apareix la proposta d’un gran museu de l’audiovisual, on la col·lecció Queraltó tornava a esdevenir-ne peça fonamental. Tot i que sobre el 2011 el projecte general semblava que es reprendria, continua a l’espera.

Una darrera proposta, nascuda de la iniciativa directa de professionals del sector, va arribar també als despatxos del Govern. El projecte del Museu de les Arts Audiovisuals, MUAA, plantejava una proposta decididament lúdica i obertament comercial. Enlloc d’un museu on anar a veure coses, seria un espai on fer-ne, d’acord amb les actuals tendències d’oci cultural. Entre altres experiències, el projecte pretenia que els visitants, de totes les edats, participessin dins d’una unitat mòbil del procés de l’edició d’un gran esdeveniment en directe, o en l’enregistrament d’un programa des d’un plató amb les darreres tecnologies a l’abast. Un projecte que comptaria amb el suport estratègic del Danish Film Institute, el Deutsches Filmmuseum o el centre Barbican londinenc. Una proposta museística oberta també a la divulgació de la història de l’audiovisual, que no pogué anar més enllà del dossier de presentació.
Els museus de l’audiovisual són un gran aparador per a la promoció de la producció pròpia i un espai de formació i experimentació per als futurs professionals.
Passats aquests deu anys d’infructuoses gestions i projectes, la Fundació Aula de Cinema-Col·lecció Josep Maria Queraltó continua maldant per aconseguir que la col·lecció es quedi definitivament al nostre país, conformant una futura seu que posaria Barcelona i Catalunya també en el mapa dels grans museus internacionals de l’audiovisual. Un futur museu, aquest sí, que s’obrirà properament a Vallbona de les Monges, on va néixer Josep Maria Queraltó, permetrà gaudir d’un petit tast d’allò que podria ser la gran exposició permanent que podríem, hauríem, de tenir a Barcelona.

Un museu de l’audiovisual en què seria imprescindible incorporar el món de les telecomunicacions. Si des d’una perspectiva econòmica i industrial configuren l’hipersector de les TIC amb l’audiovisual, haurien de tenir també un paper rellevant dins les exposicions permanents i temporals, determinants aquestes últimes en el dinamisme de qualsevol espai museístic. Un model per considerar seria l’exposició sobre els dos-cents anys de la història de les telecomunicacions, inaugurada aquesta tardor al Science Museum de Londres. I serveixi com a exemple de grans mostres internacionals que encara no han arribat al nostre país, les que el Barbican està fent recórrer per tot el món sobre la cultura dels videojocs. Les seves exposicions Game On i Game On 2.0 repassen els ja cinquanta-dos anys d’història d’aquest sector que ha desplaçat al cinema pel que fa a la seva facturació mundial, i en què Catalunya comença a jugar un paper cada cop més protagonista.



Patrimoni i futur

La preservació del patrimoni és fonamental. Es parla sovint de la preservació del patrimoni fotoquímic –les pel·lícules– però poc o gens dels materials enregistrats en suports magnètics que en pocs anys podríem perdre definitivament. La ingent tasca de digitalització necessària per conservar i posar a disposició aquests materials, en línia amb el que ha fet internament la CCMA.

El patrimoni de TVE i RNE a Catalunya, en part perdut definitivament per inundacions, deixadeses i altres estralls, sumat als més de trenta anys de televisions locals, és la nostra memòria visual que s’hauria de poder conservar, catalogar i posar a disposició d’estudiosos, professionals, responsables educatius i públic en general. Que lluny estem de casos d’èxit com el de l’INA francès, que actualment disposa d’un catàleg de 5 milions d’hores de programació de televisió i ràdio, consultables en línia, i més d’un milió de fotografies vinculades als diferents sectors i expressions de l’audiovisual.

Enguany commemorem el 90è aniversari de la ràdio catalana, el 50è de les primeres emissions en català a la televisió i el 80è de la primera exhibició pública d’una emissió televisiva a Catalunya, a més del centenari de la constitució de la primera empresa de producció cinematogràfica de la península, la Casa Barcinógrafo. Seria una gran notícia que aquest projecte comencés a deixar el territori eteri de les intencions per avançar cap a les decisions. Manllevant el títol del llibre-catàleg de la Fundació Aula de Cinema-Col·lecció Josep Maria Queraltó, que passés de “les ombres al film”, dels projectes a ser una magnífica realitat en els propers anys. 

dimarts, 2 de setembre de 2014

La televisió recupera protagonisme: Els reptes del mercat audiovisual en el context internacional

Article publicat al núm.1 (estiu 2014) de la segona època de la revista Comunicació21 

D’aquí 6 anys, el mercat mundial de la TV comptarà amb nou mil milions de persones consumidores, la majoria de les quals la rebran per senyals digitals; hi haurà més de vuit mil milions de connexions mòbils de banda ampla; i més de quinze mil milions de dispositius estaran connectats via IP i, per tant, tindran la capacitat d’oferir continguts audiovisuals. Aquestes magnituds extraordinàries són part de les previsions del grup Ericsson en l’escenari que projecta per al 2020.



La televisió,  des del punt de vista dels continguts audiovisuals que es poden gaudir dins i fora del que fins fa poc era la seva única finestra –la pantalla de TV—viu una època de grans transformacions, amb una multiplicació de finestres, formats i vinculacions amb tota la resta del sector audiovisual –no només de la històrica relació amb el cinema, amb les altres indústries culturals,  i amb les tecnologies informàtiques i de les telecomunicacions. I en un sector com el televisiu que l’any passat va moure més de 386.000 milions --on una quarta part correspondria  a diners estrictament vinculats a la programació--  i que superarà els 546.000 milions a l’inici de la propera dècada,  pensar en mercats internacionals  és pensar en gran.

Es podria deduir que l’enorme i creixent oferta de continguts audiovisuals, i la capacitat d’accés virtual a contactes i informació des de qualsevol lloc que ofereixen les noves tecnologies, faria poc útils els grans mercats, tenint en compte tota la despesa d’organització, viatges i logística que els acompanyen. Però la realitat indica tot el contrari. Davant d’un oceà d’opcions, la possibilitat de poder presentar i oferir comercialment  els continguts de major qualitat, els que finalment seran més buscats pels consumidors, té més sentit que mai. Si afegim que els continguts més localitzats, més propers, estan assolint share cada cop més alts, i hi sumem la necessitat europea –i catalana!—de maximitzar encara més les produccions amb vendes exteriors i de procurar finançar-ne de noves, tenim que la compra i  venda de formats televisius per adaptar en cada país el programa o sèrie original, i la dinamització de les coproduccions internacionals, són cada cop més opcions desitjades. I en els dos casos, aquests grans esdeveniments en són marcs idonis per a poder materialitzar acords amb resultats òptims. De fet, el mercat internacional dels formats televisius –no dels drets d’antena de continguts ja produïts— ha crescut un 300% en els darrers deu anys.

Recentment visità Barcelona convidat pel Clúster de l’Audiovisual de Catalunya Rod Perth, màxim responsable d’un dels grans mercats de la televisió a nivell mundial, el NATPE de Miami. Una visita que tingué la mirada posada en prospectar la capital catalana com a possible seu d’una fira d’aquestes característiques. Una prospecció de la qual no eren gens alienes les potencials sinergies amb un consolidat Mobile World Congress (MWC), que té garantida la seva continuïtat a Barcelona fins el 2018, i amb clares opcions a continuar com a seu en els següents anys.

Alhora de buscar descripcions curtes i ben definitòries de l’escenari de les noves tecnologies digitals respecte les activitats empresarials, sovint s’utilitza la de les “5  I”: la “I” de la immersió, interna, en l’aprenentatge i ús de les TIC; la “I” de la innovació, també interna; la “I” dels ingressos, la maximització dels guanys; la “I” de la interacció, a dins i fora, com a eina imprescindible de l’activitat fabril; i la “I” de la industrialització, en el sentit de sistematització de totes les activitats cap enfora que realitza l’empresa. Si tot això és perfectament aplicable a les indústries de producció, distribució i emissió o difusió televisives, també ho és als seus mercats internacionals de continguts que, segons diversos especialistes, han entrat en una “època daurada”. Com deixem abans els continguts, els continguts de qualitat, són el gran vector econòmic de consum, com quedaria recollit al base line del NATPE amb el seu “Content First”, o al compromís de la BBC amb el “Quality First”.

L’hipersector de les TIC i l’audiovisual: un mercat triangulat

La convergència digital entre el sector audiovisual i el de les telecomunicacions, i que té en internet un ecosistema compartit i en permanent creixement. Els permanents canvis tecnològics i les transformacions empresarials que en deriven per l’evolució dels mercats, cada cop més globalitzats, fan que s’hagin anat consolidant mercats ja existents abans de la digitalització. A grans trets, ens trobaríem amb tres tipologies de grans mercats: els de continguts, els de tecnologies audiovisuals, i els més directament vinculats a les telecomunicacions i  especialment les vinculades a la mobilitat. Sense menystenir-ne d’altres que funcionen a Àsia, Amèrica o Europa (New Europe Market, World Content Market, Content Rio, The Cable Show, Connected TV World Summit...)  en podríem destacar-ne 5 de principals, d’acord que es correspondrien a aquestes tres casuístiques. En el primer cas, a més del ja mencionat NATPE, tenim a Europa l’altre gran mercat internacional a Canes, amb dues edicions anuals, el MIPTV a la primavera i el MIPCOM a la tardor, amb una assistència de professionals que dobla la del certamen nord-americà; tot i que aquest creix i l’europeu ha retrocedit respecte anys anteriors. Un cas similar passa amb els mercats de les tecnologies audiovisuals, amb dos grans protagonistes a banda i banda de l’Atlàntic: el NABSHOW de las Vegas i l’IBC d’Amsterdam. Finalment, en el cas d’un mercat TIC, juguem a casa amb el MWC.


Imatge del Palau Firal de Canes durant la celebració del MIPTV, on les grans cadenes i productores es publiciten al seu exterior

Uns mercats molt dinàmics que han vist néixer en pocs anys altres certàmens d’àmbit regional vinculats a les TIC i l’audiovisual. De fet, el mateix NATPE nord-americà ha canviat de seu després de viure una època d’estancament a la seva antiga seu a Las Vegas, i de fa pocs anys ha obert una delegació a l’est europeu, que després analitzarem. Les darreres edicions organitzades a Miami han significat una revitalització clara del mercat, ara molt més proper geogràficament a una cada cop més important Llatinoamèrica, tant des del punt de vista de la producció com de les vendes. Una Amèrica Llatina també estratègica per al MIPCOM, que enguany tindrà a Mèxic com a país d’honor, després que l’any passat ho fos Argentina i anteriorment països com Colòmbia o Xile.
Això no significa pas que siguin mercats estancs i perfectament diferenciats els uns dels altres. La indústria audiovisual fa temps que ha assumit que, més que en tota la seva història anterior, és la suma de continguts i tecnologia. Els mateixos MIPTV i MIPCOM han anat generant nous plantejaments, com el MIPCUBE, pel que fa a les innovacions de continguts multipantalla, o el Front MIP Digital, més centrat en les aplicacions de les noves tecnologies audiovisuals, com el 4K que després tractarem.

De fet, El mateix MWC va tenir fa uns anys un petit experiment del que podria haver estat un spin-off  de mercat de continguts audiovisuals. El 2007 se celebrà l’iHollywood Mobile Europe, coincidint amb l’edició anual del llavors 3GSM. Les majors nordamericanes, juntament amb alguns dels gegants del món TIC com Yahoo o Microsoft,  presentaren les darreres novetats del naixent mercat de continguts als mòbils, des del vídeo a la música, passant pels videojocs. L’experiència, però, no va tenir continuïtat i la mateixa plataforma organitzadora deixà de funcionar fa uns anys.

Els “Rendez Vous” de TV France International com a model

Com comentàvem abans, semblaria contradictori que en una època on les TIC faciliten les relacions comercials en temps real amb qualsevol punt del món, els grans mercats internacionals tinguessin més força. Ben al contrari, l’ús de les noves tecnologies en activitats presencials massives, juntament amb una acuradíssima gestió de l’esdeveniment, abans, durant i després de la seva celebració, són els trets definitoris de les grans fires comercials actuals. Buscant un exemple gens casual, el MWC, mercat TIC per excel•lència no para de créixer en nombre d’assistents i d’empreses que inverteixen amb estants propis. Els mercats internacionals esdevenen un espai físic, però també temporal, que relaciona a compradors i venedors en un marc relacional de gran intensitat, que serveix per prioritzat amb gran eficàcia temps i diners destinats a participar-hi.

El disseny de la programació (calendari, temàtiques i formats de les presentacions o conferències...) dels horaris d’obertura, la coordinació dels actes oficials amb el paral·lels... són tant importants com preveure que cada activitat, cada necessitat concreta disposi de l’espai físic adequat i còmode i dels equipaments específics per a la major eficiència possible de les diverses activitats, de les consultes o visionats de continguts (sèries, pilots...) a la formalització d’acords de compra de drets o formats, o per projectes de futures coproduccions.

Aprofitar al màxim el temps disponible –que sempre són uns pocs dies—i alhora fer de l’estada no només una profitosa activitat, sinó també una experiència professional i personal gratificant, és bàsic en el plantejament estratègic d’aquestes grans fires comercials. Convé que vinguin, però convé més que hi tornin l’any vinent.

És més que difícil oferir unes condicions òptimes en festivals i mercats amb milers de participants. Hi ha, però, altres mercats que opten per no lluitar per la quantitat d’assistents sinó per estar molt ben focalitzats, obtenint excel·lents resultats. Un exemple d’aquests mercats especialitzats el trobem a França, en els “Rendez Vous” de Biarritz, que organitza des de fa dinou anys, l’associació per a la promoció exterior dels programes audiovisuals “TV France International”, estratègicament situat al calendari poques setmanes abans de l’inici del MIPCOM.

Durant quatre dies, el món de la producció audiovisual francesa, des de les empreses independents als grans canals com TF1 o el franco-alemany Arte, ofereixen la seva oferta en un espai de treball comercial  a més de 200 compradors provinents d’una cinquantena llarga de països. La “joia de la corona” és la sala de visionats, que disposa de multitud de pantalles i auriculars que permeten accedir i analitzar, en qualsevol moment, una enorme videoteca digital amb totes les novetats presentades i la resta del catàleg de les 60 cases presents; consultable còmodament gràcies a un menú ràpid i eficaç de catalogació i consultes realitzades que resta guardat per codi d’accés, esdevenint per tant un punt de treball personalitzable.

 Le Rendez Vous” és una mostra de desplegament tecnològic al servei de la feina de selecció de continguts per part dels compradors internacionals

L’esforç per garantir la maximització del temps emprat per als compradors i coproductors internacionals fa que res no es deixi a l’atzar. Així, l’organització ofereix uns cuidats àpats als assistents a la terrassa del Casino de Biarritz, que estalvien temps de desplaçaments i cerca de restaurants i, sobretot, esdevenen networkings tan nombrosos com amables, que es van repetint cada dia amb tota naturalitat. És més, mentre que els dinars tenen un horari molt flexible, per adaptar-se a les agendes de tothom, els sopars esdevenen presentacions lúdiques d’algunes de les noves apostes; oferint un esdeveniment lúdic on l’oferta gastronòmica i la decoració de l’espai es vincula als continguts del programa. Del matí fins a la nit, els “Rendez-Vous” de TV France International esdevenen un aparador audiovisual de ritme intens, molt intens, però adaptat a les necessitats de cadascú.

Prova d’aquesta política activa de promoció comercial de l’audiovisual francès al món (deixant al marge els continguts estrictament cinematogràfics) són els seus resultats econòmics: prop de 166 milions € en vendes a l’exterior i més de 61 milions € en captació de diners per a coproduccions internacionals, en especial a Rússia, Àsia i Amèrica Llatina (dades 2012).   s’hagi dotat d’una cerimònia específica –el Prix Export—per guardonar els continguts d’animació, documentals o ficció amb major èxit de vendes internacionals. Uns premis que enguany afegiran una nova modalitat, la dels formats, amb independència del seu gènere.

Unes sigles màgiques: 4K

Les pantalles de TV de les llars han crescut espectacularment en els últims anys, element que ha vingut dinamitzat per la major resolució de les imatges però que també ha promogut la generalització de nous formats que s’acosten als del cinema digital. En dues dècades, la mitjana de les pantalles domèstiques haurà crescut un 400%. De les típiques pantalles de poc més de 20” de mitjans dels 90 passarem a una mitjana de pantalles de 40” en els propers anys. Tot i que, la Ultra alta definició televisiva o UHDTV i els formats 4K provinents de la cinematografia digital no són exactament la mateixa cosa, s’utilitzen indistintament les dues sigles per definir aquesta evolució de l’HD televisiu aparegut amb el canvi de segle, i que ha vingut per esdevenir el futur de l’experiència televisiva, acompanyada de les noves especificacions d’audio immersiu.  Si donem per bones les previsions internacionals que apunten a un creixement espectacular de la venda de pantalles televisives 4K, d’aquí 6 anys el 20% de les llars franceses en tindrien i una tercera part de les nordamericanes, per posar dos exemples.

Propers esdeveniments esportius, passat el Mundial del Brasil, com els JJOO de Rio 2016 i de Toquio2020 i  el mundial de Futbol de Rússia d’aquí quatre anys, tots retransmesos en UHD, seran catalitzadors molt eficaços de la renovació domèstica de les pantalles a models 4K, gràcies a uns preus que seran molt inferiors a les prohibitives xifres de les primeres pantalles.

Les sigles 4K s’incorporen a la publicitat de les noves ofertes TV com a signe de qualitat i major atractiu visual

No ha d’estranyar l’interès creixent en oferir continguts en aquests formats de ultra alta definició, i en que mercats com el MIPTV o el NATPE en donin protagonisme, i que aquest format sigui un nou punt de trobada entre fabricants de pantalles, empreses de telecomunicacions i fabricants de tecnologies audiovisuals i els mateixos broadcast i productores, com ho va passar fa uns anys amb l’arribada de l’HD de la mà de la TDT i de les emissions digitals per satèl·lit.

Tornant a Barcelona,  a més de les emissions 4K per satèl·lit o fibra òptica, la prova pilot feta durant el MWC de l’any passat d’una emissió terrestre pilot en UHDTV, protagonitzada per empreses catalanes com Abertis Telecom.  Un exitós pilot que serveix com exemple de la intensa vinculació ja esmentada de les fires TIC amb l’audiovisual.

OTT, HbbTV, TV Social... La TV recupera el seu protagonisme

La televisió viu un procés accelerat de mediamorfosi, negologisme creat a finals del segle passat per Roger Fidler per definir les evolucions adaptatives dels mitjans de comunicació als canvis culturals i tecnològics. L’ecosistema audiovisual multiplataforma i el concepte TV Eveerywhere (veure la TV on, quan i en la pantalla que jo vulgui) ha generat un corrent d’opinió sobre la decadència de la TV lineal en benefici de la TV no lineal (VOD...). El fet és que el consum televisiu convencional està a uns nivells altíssims i que, en tot cas, anem cap a una complementarietat entre les dues modalitats que, podria arribar a una paritat d’aquí sis anys. I pel tema que ens ocupa, amb un consum total més elevat de continguts que l’actual. Uns consums complementaris que es podran gaudir des de la mateixa pantalla del menjador: si s’acompleixen les previsions, la majoria de llars dels països més desenvolupats tindran TV connectades d’aquí al 2018.

Podria semblar que les noves ofertes fora de la pantalla del menjador la relegarien a uns consums testimonials. Les dades més actual indiquen tot el contrari, que hi ha una complementarietat de consums i que el total creix. Així ho indica el responsable del darrer informe de l’Ofcom britànic –l’autoritat convergent dels mercats TIC i audiovisual— que afirma que hi ha cada cop més famílies que es reuneixen davant la pantalla del menjador, de forma similar a fa unes dècades, amb la diferència que alguns dels seus membres tenen entre les mans una segona pantalla amb la que interactuen durant els programes.
La interactivitat a la televisió ha arribat a la maduresa després de molts anys de desenvolupaments, i alguns fracassos en la implementació de tecnologies prèvies a l’arribada de les TV connectades i les pantalles mòbils. Aquesta  interactivitat vinculada a la programació televisiva obre noves expectatives d’inversió per al món publicitari, alhora de poder oferir uns missatges més personalitzats i un accés directe de la pantalla a l’acció de compra. 

Seguint amb aquesta reflexió, els mercats audiovisuals són cada cop més atractius per a les agències de comunicació i de publicitat. Si fa uns anys es va posar de moda el terme “product placement” , en relació a la presència de productes o marques dins un programa,  més recentment s’ha incorporat el “branded content”, on la relació entre producte i espectador és molt més subtil, ja que no parlem de publicitat sinó de comunicació de valors vinculats amb la marca per la via de programes televisius. La suma de la publicitat clàssica –els spots—i aquestes noves modalitats garantirà que la TV continuarà sent la principal finestra d’inversió publicitària durant els propers anys, tot i l’espectacular creixement dels nous mitjans digitals.

La “pantalla global”, definida a inicis d’aquest segle per Gilles Lipovetsky i Jean Serroy, és també un enorme mercat que experimentarà un continuada escalada de valor econòmic i financer arreu del món.

Més jugadors en un mercat a l’alça

Si durant quasi 80 anys el negoci de la indústria de la televisió ha estat molt estable i amb una estructura molt vertical, amb les empreses productores, els canals de televisió o broadcasters, i les distribuïdores enmig de les dues, aquest model ha quedat trastocat amb la irrupció d’internet i les noves tecnologies, fent aparèixer nous actors que han transformat l’ecosistema audiovisual, tant per la proliferació de nous dispositius amb pantalla, com pel seu ús simultani amb el consum típicament televisiu. A més l’entrada d’operadors de continguts audiovisuals broadband, via internet, com és el cas de les plataformes OTT han redissenyat el mapa amb dissenys d’explotació més horitzontals.
D’aquests moviments, però n’estan sorgint noves verticalitats. Els operadors de telecomunicacions s’estan volcant a oferir continguts audiovisuals –els paquets triple i quàdruple play amb IPTV inclosa—i fins i tot passen a jugar també el rol de productores, com seria el cas ben proper de Telefónica Studios. Aquesta evolució de les companyies de serveis de telecomunicacions cap al mercat audiovisual fa que ja hagi sorgit el terme “videocompanyies” per definir aquest nou estatus.

Moviments que van en totes direccions. I esmentem tres exemples recents i propers: operadores de telefonia mòbil que entren en el negoci de la IPTV per la via del negoci de la fibra òptica (compra d’ONO i el seu servei d’IPTV TiVo per part de Vodafone), la mateixa compra de la majoria d’accions de Digital + (i amb ella Yomvi, la seva plataforma OTT) per part de Telefónica; o que el món de la producció  la gestió de drets audiovisuals incorpori empreses OTT, com el cas de Mediapro amb Total Channel. I n’hi haurà més.
I a l’igual que en el seu dia van fer els grans canals de TV per cable com HBO, ara plataformes OTT com Netflix s’estan consolidant com a productors de continguts, amb èxits mundials com “House of cards” que tindrà nova temporada en 4k. Un Netflix, amb més de 40 milions d’abonats, i que arribarà enguany amb força a bona part d’Europa. Una producció de continguts que també comptarà amb nous protagonistes provinents directament de grans grups TIC com Amazon, Yahoo o Microsoft, que ja compta amb l’experiència del món dels videojocs.

Noves empreses que s’incorporen a les ja existents i que competeixen amb els broadcasts alhora d’oferir als seus clients els continguts més atractius. Unes i alters que es troben en aquests grans mercats audiovisuals augmentant el nombre d’assistents totals i incrementant els volums de facturació. I hem esmentat algunes de les empreses amb gran protagonisme als MWC, no ho oblidem.

Barcelona, nou jugador?

No hi ha dubte que la marca “Barcelona” és d’un gran atractiu que, a nivell internacional es vincula a valors com la innovació i el disseny de qualitat. Catalunya, com a marca, és encara molt desconeguda –per motius tan obvis com el de no ser en aquests moments un Estat-- i la seva oportunitat passa per vincular-se estretament a Barcelona en la seva projecció al món. El lema “Catalonia, the land of Barcelona” gestat fa uns pocs anys, resumeix magníficament aquesta imprescindible  sinèrgia. I són uns atractius que no disposa Canes que, això sí, gràcies també al seu festival de cinema ofereix un valor afegit, el glamour. Un valor afegit al qual Barcelona no està acostumada a expressar, però que pot proposar exitosament si s’ho proposa, seguint les experiències del món de la moda o l’esforç d’una Acadèmia de Cinema Català per vincular el nostre cinema amb el fashion amb grans esdeveniments com els premis Gaudí.

Les cerimònies dels MIPTV tenen un glamour similar al Festival de cinema que se celebra al mateix Canes

Hi ha tres actius que Barcelona hauria de saber jugar o, millor dit, jugar encara més en aquest àmbit, i que són plenament traslladables a altres indústries culturals: ser una de les capitals de l’espai euromediterrani, esdevenir hub industrial del plurilingüisme –precisament per no formar part de l’espai anglosaxó-- i ser pont amb Llatinoamèrica. En el primer cas, Barcelona té molts factors –també geogràfics—per esdevenir una de les capitals de la mediterrània, anant molt més enllà de ser la seu de la letàrgica Secretaria de la Unió per la Mediterrània (UpM).

Tot i que les dues grans organitzacions de l’audiovisual de l’euromediterrània, el Centre Mediterrani de la Comunicació Audiovisual (CMCA) i la Conferència Permanent de l’Audiovisual Mediterrani (COPEAM)  tenen França com a centre de gravetat, a resultes de la seva política exterior d’influència amb la riba africana, queda molt camp per poder recórrer, si se sap jugar la carta de la col·laboració amb altres països. De fet, no començaríem pas de zero. Cal recordar la meritòria tasca del mercat de documentals euromediterranis MEDIMED de Sitges, organitzat des de fa quinze anys per l’associació internacional de productors audiovisuals Apimed, amb seu a Barcelona i presidida per Isona Passola.

I continuant amb l’àmbit dels mercats professionals, cal sumar-hi les experiències d’un consolidad DocsBarcelona, que a més de ser una mostra de reconegut prestigi internacional, esdevé un dinamitzador de noves produccions amb els seu concorreguts Pitchings.  A nivell de la producció d’animació, un sector de llarga trajectòria al nostre país i amb una creixent projecció internacional --amb noves empreses com Imira que han a altres com la desapareguda Cromosoma-- l’any passat va viure l’experiència d’una primera mostra comercial cap a l’exterior amb l’Animat’s Sitges-Barcelona, que aplegà una vintena de productores i televisions d’arreu del món interessades en les noves produccions catalanes.

Lligat amb aquest darrer àmbit, cal esmentar els videojocs.  Un sector en el que Catalunya compta amb empreses d’èxit i que comença a tenir un destacat gruix industrial –a més d’acadèmic— i en la que també podem aportar experiències firals al respecte. L’arribada del Gamelab a Barcelona l’any 2011 ha estat una bona notícia, tot i que la seva dimensió més comercial s’hagi acabat traslladant a Madrid amb una fira específica, i hagi quedat a Barcelona la seva vessant de congrés professional. Produccions exitoses a nivell internacional com la sèrie Invizimals, que té el seu origen en el videojoc de realitat augmentada de l’equip català de Novorama, i que ha estat produït per Sony, Screen 21 (del grup BRB) amb TV3 i TVE, demostren com les sinergies entre els videojocs i la producció audiovisual tenen molt camp per recórrer, com ja van veure fa anys al Japó, o França, amb línies de suport públic específiques per aquest camp. Una sèrie que ha estat protagonista als mercats internacionals on hi ha participat.

De la Playstation als canals infantils de TV. Un cas de contingut cross-media d’èxit internacional nascut a Catalunya

I com dèiem abans, cal saber aprofitar les sinergies amb un poderós MWC. Grans companyies TIC, com Apple, Google/YouTube o Facebook, estan sent protagonistes del món audiovisual, i aquesta oportunitat s’ha de saber jugar a temps.


Si ens atenem a l’aposta del NATPE a Europa, la partida continental s’està jugant encara. Després de fer-se amb un mercat menor, NATPE tingué una delegació a Budapest que, després d’alguna edició que no va assolir l’èxit esperat, s’ha traslladat enguany a la capital d’un país amb millor situació geogràfica i econòmica: Praga. Un NATPE Europa que tot i la seva denominació continental, prioritzarà el centre i est del continent. I amb un Canes dels MIPTV i MIPCOM que comença a donar algun símptoma d’esgotament, el futur està per escriure. 

dilluns, 12 de maig de 2014

Intervenció a la jornada "El català al cinema a la transició nacional": De l'incompliment a la contrareforma?

A la jornada, amb Blanca Serra i Joan Manuel Tresserras
Divendres 9 de maig, a la seu de l'Institut d'Estudis Catalans se celebrà la taula rodona "El català al cinema a la transició nacional" organitzat per la Xarxa d'Entitats cíviques i culturals dels Països Catalans. Un acte que tenia per objectiu analitzar, en clau de futur, els resultats de la Llei del cinema aprovada el 2010 i del projecte de reforma d'aquesta llei, que tot just inicia el seu tràmit parlamentari.

Presentació de les conclusions del Simposi a Vilaweb
(a partir del mn. 41,25 del vídeo de la crònica de l'acte)
Tal i com va recordar a l'inici de l'acte, Blanca Serra, la taula rodona té el seu origen en les conclusions del Simposi sobre l'ús social del català, celebrat el 2012, i en el qual vaig tenir l'honor de coordinar l'àmbit de mitjans de comunicació, i que es presentaren el 2013 a l'espai Vilaweb amb Vicent Partal.

En la meva intervenció, vaig fer un repàs dels continguts claus de la Llei del cinema, tant sobre el doblatge al català com sobre l'impuls de la indústria cinematogràfica i audiovisual catalana. I també s'apuntaren algunes dades i resultats: de resultats de la manca de desplegament normatiu de la llei, l'oferta de català a crescut molt poc aquests darrers anys, i el sector audiovisual està vivint una dura època de retallades del sector públic, especialment per la desaparició de línies de suport a la producció en català previstes a la normativa estatal.
i vaig destacar les importants diferències entre la llei vigent i el projecte de reforma impulsat des del Govern i que properament debatrà la cambra catalana, motiu pel qual vaig escollir com un títol amb ganes de polèmica per a la meva presentació "De l'incompliment a la contrareforma?"

Joan Manuel Tresserras, va fer una detallada descripció del procés de negociació política i sectorial de la llei, així com apuntà les dificultats per impulsar un decidit canvi de paradigma per a la quasi testimonial presència de pel·lícules doblades al català. Tot i que afegí que amb una Catalunya amb estructures d'Estat pròpies la situació podria canviar molt favorablement.

El debat posterior serví per fer balanç d'aquests tres anys llargs de vigència de la llei, i per analitzar quin impacte podria tenir la reforma legislativa plantejada.

En l'enllaç del peu de foto inferior es pot veure (i descarregar) la presentació que vaig preparar per a la intervenció.
Portada de la presentació de la intervenció a la jornada "El Català al cinema a la transició nacional"





dijous, 6 de febrer de 2014

La CCMA en perill. Posem punt i final als efectes de la contrareforma.

L’escalada de la tensió interna dins la CCMA, després de diverses vagues continuades, el tancament de la direcció als despatxos de TV3 i la dimissió en bloc del seu comitè professional. Tindrà aquest final de setmana un nou capítol amb la votació per a la convocatòria d’una vaga indefinida o una fórmula similar. 

La situació és límit. Té uns orígens i unes causes concretes. I sobre elles cal actuar i amb urgència.

Abans d’entrar-hi, no vull deixar d’esmentar el capítol de la no-retransmissió en directe els premis Gaudí; circumstància que va fer mal a tothom, però que és el resultat d’un legítim dret de vaga davant d’una situació que s’ha anat degradant. La polèmica particular que es va generar, a l’entorn d’un suposat distanciament entre la gent del cinema i els professionals de TV3, mereix però un altre article. Els greus problemes del nostre valuosíssim cinema no tenen res, res a veure amb oferir o no en directe aquests premis d’una Acadèmia del Cinema Català, que tant Joel Joan i el seu equip, com el que ara lidera Isona Passola, han situat molt amunt.

Venim d’un ERO que va deixar moltes ferides obertes i un trist resultat final. El procés no va conduir a un replantejament de la plantilla existent, en clau de futur i de competitivitat, on és primés l’excel·lència, no. Va acabar en una simple reducció del nombre de professionals pel suat criteri de l’edat. El mateix error que va cometre RTVE fa uns anys, perdent grans professionals pel mig. I en podria fer una bona llista d’ells, d’una casa i de l’altra.

És clar que hi ha menys recursos, per desgràcia. A la baixada d’ingressos publicitaris, a causa de la crisi econòmica i de la monopolització comercial del duopoli privat espanyol de Mediaset i Atresmedia (resultat de la desastrosa Llei general de l’Audiovisual aprovada pel PSOE, redactada per UTECA i aplaudida en silenci pel PP) se li ha sumat una duríssima reducció de finançament de la Generalitat, compartida amb tot el sector públic del país. Tocava prendre decisions internes? I tant! Però de cap de les maneres algunes que s’han pres. En un anterior escrit ja vaig definir la decisió d’externalitzar l’àrea comercial de TV3 de forassenyada. No només és absolutament contradictòria amb el procés de confluència empresarial de TV3, Catalunya Ràdio i les antigues filials tecnològiques, sinó que estratègicament és un error descomunal. Qui té la potestat de fer-ho, hauria de prendre una decisió immediata: declarar desert el concurs. Encara hi som a temps, crec.

I no ens fem trampes al solitari amb que malgrat l’escassedat pressupostària mantenim un lideratge, precari, pel que fa a la televisió. Ni dins ni fora, ningú hauria d’estar satisfet que la gran majoria de televidents catalans no vegi habitualment els canals de la CCMA. En cap cas s’hauria de resignar TV3 a mantenir targets d’audiència més o menys fidels, sinó que ha d’anar decididament a conquerir la resta. Els diners no ho són tot, certament. Aquests darrers anys he tingut l’oportunitat de conèixer espais comunicatius molt distants geogràficament del nostre, on algunes apostes ben finançades no han tingut èxit. Aquest és el cas ben actual del tancament del canal CNN Latino, concebut per a la nombrosa comunitat hispana dels EUA.  Però sense un bon finançament no és possible de fer una bona televisió. I sense un molt bon finançament no és possible de fer una televisió guanyadora, especialment si ha de fer servei públic.

Com hem arribat fins aquí?

Un problema complex acostuma a tenir molts motius. I en aquest cas, alguns venien de lluny. El problema gros, però, el que fa insostenible la situació --sinó és que volem esberlar definitivament la casa per dins-- té el seu origen en una desafortunadíssima contrareforma legislativa, producte del pacte PP-CiU de l’anterior legislatura. Una contrareforma que responia a uns criteris ben allunyats al de la consecució d’un gran grup audiovisual públic i de servei públic, nacional i competitiu internacionalment, que havia de ser protagonista d’una època de profunds i costosos canvis tecnològics i de consums mediàtics. 

Els plantejaments que portaren a aquell desgraciat canvi de la llei de la CCMA (sense oblidar el que li passà a la del CAC) es materialitzaren en els nomenaments dels màxims càrrecs directius i, malgrat que aquella legislatura acabà precipitadament, dins la CCMA la seva inèrcia no ha perdut empenta fins avui. I els estralls els estem veient ara amb tota la seva cruesa. La casa no té de fa temps dues coses bàsiques, fonamentals: ni té model engrescador de futur,  ni té lideratge intern. I d’aquí provenen gran part de les tensions. I mantenir aquesta situació ratlla la irresponsabilitat.

Segona contrareforma de la CCMA i el CAC? Prou d’aquest color!

Vam acabar l’any amb una nova amenaça al sistema institucional del nostre audiovisual. El Govern feia públic un impresentable avantprojecte per modificar les lleis de la CCMA i del CAC que, d’aprovar-se, les situaria en un nivell igual o pitjor que les legislacions que teníem abans del gran consens polític, professional i acadèmic del 1999. Sense entrar en detalls, tornaríem a l’època en que podria ser compatible ser membre dels consells del CAC o de la Corpo i ser part del Govern!. Per acabar-ho d’adobar, seria potestat del president d’aquests organismes la decisió de quins membres ho serien a dedicació exclusiva (sou d’alt càrrec) i quins no (només cobrarien dietes per assistència) en una exòtica competència que el situaria en una mena de paper de patró, quasi feudal, envers la resta d’integrants del consell. Aquest disbarat legislatiu, que vull creure que no s’assemblarà en res al que acabi aprovant el Parlament, està a les antípodes del model al que ha d’aspirar el nostre país; que és el d’homologar-se amb els països avançats d’Europa. Un model que havíem recorregut parcialment sí, però efectivament també,  fins fa quatre anys.

Si ens estem creient realment el discurs d’estructures d’Estat, pensant en un nou país que ens situï dins els bons exemples de la UE, pel que fa a l’arquitectura normativa, empresarial i financera de l’audiovisual, hem de posar fi a l’herència nefasta de la passada legislatura. Si, com voldríem molts, el CAC s’hauria de preparar per a ser l’embrió d’una futura autoritat convergent de continguts audiovisuals i xarxes telemàtiques, siguem seriosos i responsables: Llencem a la paperera aquesta penosa segona contrareforma, i esborrem la que es va aprovar el 2012. Fem els canvis legislatius –urgents—que li calen a la CCMA i que precisa aquest país, i fem que tingui un equip que la lideri. Un equip directiu que impulsi un model que engresqui els de dins, la imprescindible i no prou reconeguda producció independent catalana, i sobretot guanyi cada dia l’atenció de més i més ciutadanes del nostre país, i de tota la resta de milions de persones que comparteixen amb nosaltres llengua i cultura.

Per tot això posem-nos a treballar ja; el panorama, dins i fora de la CCMA, és molt dur, duríssim. I com deia en un anterior article, en aquests temps crucials per aquest país, els mitjans de la CCMA han de poder respondre al repte històric oferint uns continguts televisius, radiofònics i a la xarxa amb les majors quotes d’audiència possible; tot potenciant els seus valors de servei públic nacional. I aquests mitjans els fan les persones, en gran part els de dins de la casa. Elles i ells són el gran actiu de la CCMA. Mantenir aquest clima d’enfrontament intern no només és negatiu, com passaria en qualsevol altra empresa, sinó que en aquest cas suposa conduir TV3 i Catalunya Ràdio cap a una situació de risc intolerable. No ens ho podem permetre. Les decisions s’han de prendre bé i ràpid. Ja triguen.




divendres, 8 de novembre de 2013

Perquè alguns voten a favor de l'error d'externalitzar el departament comercial de TV3?

Dijous 7 de novembre, el Ple del Parlament s'oposava a la moció en la que es demanava aturar el procés d'externalització del departament comercial de TV3. Una decisió polèmica de l'actual consell de govern de la CCMA que ha estat contestat dins i fora de la "Corpo", però que a més dels vots en contra de CiU i el PP, també comptà amb els vots del PSC... I perquè? 

A moltes persones els ha estranyat que un partit que sempre fa un discurs públic en defensa dels mitjans públics de comunicació, pel que fa a TV3 la seva actuació, però, no coincideix amb el model de referència que li pertoquen als nostres mitjans nacionals. Per això, lamentablement, no em va estranyar el seu vot en favor de la externalització, totalment incoherent amb aquests valors que es diuen defensar.

No m'agrada parlar en primera persona, i menys de processos que són resultats d'una obra col·lectiva com tot allò que afecta a TV3 i Catalunya Ràdio. Però fa uns anys vaig viure una agra discussió sobre quina havia de ser presència a la --llavors-- futura oferta digital, la TDT per part de TV3; si s'anava a competir en primera línia o s'assumia un paper complementari. A mitjans de la passada dècada s'havia aconseguit, amb dures negociacions amb el govern espanyol del PSOE, que la CCMA disposés de 2 canals multiplex (MUX), els que li permeten actualment oferir 5 canals que, fa poc, eren 6, sense comptar IB3 i Canal9 fins que ja no va ser possible emetre'ls al Principat. 

I què pensava el PSC? doncs que TV3 ja en tenia prou amb un MUX, i que no havia de posar cap recurs en la posada en marxa de les emissions al segon; assumint com a normal que RTVE en tingués 2 i la CCMA es quedés només amb 1. Per tant, donaven per bo que TV3 competís amb desavantatge amb TVE i els grans grups privats espanyols. I he parlat de discussió agra, perquè la defensa que vam fer per a que TV3 posés en marxa els 2 MUX va provocar una discussió ben pujada de to enmig d'una taula. Finalment, aquest absurd plantejament del PSC no va reeixir, i me'n felicito d'haver estat partícip que la CCMA prengués la decisió adequada; per la qual actualment podem gaudir de TV3HD, un canal que emet en autèntica alta definició. De fet, és l'únic amb programació normal i no "en proves" que podem veure per la TDT amb aquesta resolució d'imatge tant nítida.


Voldria apuntar només que, anys més tard del que explico, els diputats del PSC al grup del PSOE al Congrés, van donar el seu vist-i-plau a la Llei General de l'Audiovisual, redactada d'acord amb les exigències d'UTECA (l'associació empresarial impulsada per Tele5 i Antena3). Una desastrosa legislació que, a més d'explicar la permanent pèrdua de pes de TVE al panorama televisiu estatal, perjudicava el conjunt de l'oferta audiovisual pública.

Els arguments que avalen la conveniència i la raó que el departament de comercial de TV3, com el de Catalunya Ràdio, han de continuar formant part interna de la CCMA els he exposat en aquest article, publicat al portal informatiu NacióDigital.cat (http://www.naciodigital.cat/opinio/7015/tv3/deixar/pensar/petit) i que podeu llegir a continuació:


TV3 ha de deixar de pensar 

en petit

«Ara, li toca el rebre al departament de comercial de TV3 que, si res no ho atura, es vol deixar en mans d’una empresa externa»


De fa massa temps la CCMA, la “Corpo”, viu en un clima de tensions internes que no s’expliquen només per les continuades retallades dels seus pressupostos públics. Després de l’accidentat procés de l’ERO, que ha demostrat massa mancances negociadores, i que ha deixat al descobert que si és que hi ha un projecte de futur per als mitjans nacionals audiovisuals als despatxos de la direcció de la casa, aquest és el de pensar-lo a la defensiva, de mirar de quadrar els números davant del Govern i de practicar la dita de “qui dia passa any empeny”. En definitiva, de pensar en petit. Ara, li toca el rebre al departament de comercial de TV3 que, si res no ho atura, es vol deixar en mans d’una empresa externa. La manca absoluta de criteri de servei públic empresarial que hi ha darrera aquesta iniciativa de la direcció de la casa, farà que aquesta mateixa setmana el Parlament hagi de debatre i votar un cop més sobre decisions, més que discutibles, adoptades per un consell de govern nascut d’un autèntic nyap: la “contrareforma” legislativa perpetrada el 2011.

De forma incoherent amb el que es pretén vendre per fer passar la píndola, dient que es tracta de generar sinergies amb operadors privats per millorar els ingressos, la privatització d’aquesta àrea estratègica només s’aplicaria a la televisió, no pas a Catalunya Ràdio que fa un any treballa per separat, tot i que la ràdio i la televisió ja siguin una única empresa, la CCMA;  i que les estratègies comercials “en paquet” són especialment eficaces, que per això les fan tots els grups mediàtics. Llavors perquè d’aquesta segregació? Aquí només hi caben dues possibilitats: o els pretesos arguments són només excuses per dissimular que es passa una molt atractiva cartera de clients, acompanyada de la poderosa marca de TV3, a mans privades, o simplement és una tàctica suïcida de voler semblar innovadors en decisions que cap, cap ni una, de les grans corporacions audiovisuals ha pres. Com he comentat en altres articles, l’àrea comercial no es dedica “només” a vendre espais publicitaris als canals televisius, radiofònics o als portals d’Internet, sinó que a tot arreu és part estratègica en l’obtenció d’altres recursos, treballant estratègicament amb les àrees de producció i programació en el disseny de les ofertes de les graelles de cada propera temporada... I això no es pot compartir amb tercers que tinguin interessos en el mitjà televisiu. ¿Hi hauria res més forassenyat en el món industrial que explicar a la competència quin producte vols posar al mercat abans que hagi entrat a la línia de producció? O dit d’una altra manera: ¿algú posaria el seu departament de R+D+I a casa dels seus rivals comercials?

No voldria allargar-me en les xifres que demostren que ara, amb totes les dificultats que provoca la pressió sobre el mercat publicitari del duopoli privat espanyol televisiu, TV3 tingui el mèrit de mantenir-se com a tercer grup destacat a nivell estatal; dades que desmunten la temptació de dir “a fora ho faran millor”. N’apunto només una: aproximadament la meitat dels ingressos publicitaris de les televisions dites autonòmiques les aconsegueix TV3. I en són 12 les corporacions televisives que integren la FORTA, 12.

I mentre, cal anar en compte. En gran mesura, l’alt rendiment publicitari de TV3 passa per mantenir la posició de lideratge de les audiències televisives a Catalunya. Un lideratge que et permet continuar figurant a les rutines de planificació publicitària, que es fixen al les oficines madrilenyes de les grans centrals de mitjans. Un lideratge que caldria enfortir amb un projecte guanyador per als propers anys que no es confiï en anar mantenint o aconseguint determinats èxits a la graella i de gaudir de la forta tirada del consum dels continguts informatius en uns moments polítics tant excepcionals;  i que no se’n refiï que Antena3 i Tele5, i els seus segons i tercers canals, continuïn oferint unes propostes de programació no prou atractives a bona part de les audiències més fidelitzades a TV3. L’idioma no ho és tot, i per a les noves audiències encara menys.

En altres ocasions he afirmat que els mecanismes de col·laboració mútua entre els mitjans i professionals de la CCMA i la resta del sector audiovisual –la producció independent- són millorables. I que en aquest procés caldrà fixar xifres, tant econòmiques com de plantilles. Però s’haurà de fer a partir d’un model de futur, d’una estratègia ambiciosa, no pas del simple desmantellament d’un model amb 30 anys d’existència.

En tot cas, i veient com van –o deixen d’anar- canals com IB3 o Canal9, a TV3 li toca més que mai ser “la” televisió de la llengua catalana, amb majúscules; sigui dit amb tot el respecte per a la resta de canals del país, que són molt importants en la conformació del nostres espai nacional de comunicació.  I això vol dir per a TV3 créixer en audiència i referencialitat  a Catalunya, a la resta dels Països Catalans i a tot el món on algú entengui la nostra llengua, des de les diverses plataformes que tenim a l’abast. I per fer-ho possible, tenir un departament comercial potent i estructurat dins la casa és clau, no pas accessori.