dijous, 6 de febrer de 2014

La CCMA en perill. Posem punt i final als efectes de la contrareforma.

L’escalada de la tensió interna dins la CCMA, després de diverses vagues continuades, el tancament de la direcció als despatxos de TV3 i la dimissió en bloc del seu comitè professional. Tindrà aquest final de setmana un nou capítol amb la votació per a la convocatòria d’una vaga indefinida o una fórmula similar. 

La situació és límit. Té uns orígens i unes causes concretes. I sobre elles cal actuar i amb urgència.

Abans d’entrar-hi, no vull deixar d’esmentar el capítol de la no-retransmissió en directe els premis Gaudí; circumstància que va fer mal a tothom, però que és el resultat d’un legítim dret de vaga davant d’una situació que s’ha anat degradant. La polèmica particular que es va generar, a l’entorn d’un suposat distanciament entre la gent del cinema i els professionals de TV3, mereix però un altre article. Els greus problemes del nostre valuosíssim cinema no tenen res, res a veure amb oferir o no en directe aquests premis d’una Acadèmia del Cinema Català, que tant Joel Joan i el seu equip, com el que ara lidera Isona Passola, han situat molt amunt.

Venim d’un ERO que va deixar moltes ferides obertes i un trist resultat final. El procés no va conduir a un replantejament de la plantilla existent, en clau de futur i de competitivitat, on és primés l’excel·lència, no. Va acabar en una simple reducció del nombre de professionals pel suat criteri de l’edat. El mateix error que va cometre RTVE fa uns anys, perdent grans professionals pel mig. I en podria fer una bona llista d’ells, d’una casa i de l’altra.

És clar que hi ha menys recursos, per desgràcia. A la baixada d’ingressos publicitaris, a causa de la crisi econòmica i de la monopolització comercial del duopoli privat espanyol de Mediaset i Atresmedia (resultat de la desastrosa Llei general de l’Audiovisual aprovada pel PSOE, redactada per UTECA i aplaudida en silenci pel PP) se li ha sumat una duríssima reducció de finançament de la Generalitat, compartida amb tot el sector públic del país. Tocava prendre decisions internes? I tant! Però de cap de les maneres algunes que s’han pres. En un anterior escrit ja vaig definir la decisió d’externalitzar l’àrea comercial de TV3 de forassenyada. No només és absolutament contradictòria amb el procés de confluència empresarial de TV3, Catalunya Ràdio i les antigues filials tecnològiques, sinó que estratègicament és un error descomunal. Qui té la potestat de fer-ho, hauria de prendre una decisió immediata: declarar desert el concurs. Encara hi som a temps, crec.

I no ens fem trampes al solitari amb que malgrat l’escassedat pressupostària mantenim un lideratge, precari, pel que fa a la televisió. Ni dins ni fora, ningú hauria d’estar satisfet que la gran majoria de televidents catalans no vegi habitualment els canals de la CCMA. En cap cas s’hauria de resignar TV3 a mantenir targets d’audiència més o menys fidels, sinó que ha d’anar decididament a conquerir la resta. Els diners no ho són tot, certament. Aquests darrers anys he tingut l’oportunitat de conèixer espais comunicatius molt distants geogràficament del nostre, on algunes apostes ben finançades no han tingut èxit. Aquest és el cas ben actual del tancament del canal CNN Latino, concebut per a la nombrosa comunitat hispana dels EUA.  Però sense un bon finançament no és possible de fer una bona televisió. I sense un molt bon finançament no és possible de fer una televisió guanyadora, especialment si ha de fer servei públic.

Com hem arribat fins aquí?

Un problema complex acostuma a tenir molts motius. I en aquest cas, alguns venien de lluny. El problema gros, però, el que fa insostenible la situació --sinó és que volem esberlar definitivament la casa per dins-- té el seu origen en una desafortunadíssima contrareforma legislativa, producte del pacte PP-CiU de l’anterior legislatura. Una contrareforma que responia a uns criteris ben allunyats al de la consecució d’un gran grup audiovisual públic i de servei públic, nacional i competitiu internacionalment, que havia de ser protagonista d’una època de profunds i costosos canvis tecnològics i de consums mediàtics. 

Els plantejaments que portaren a aquell desgraciat canvi de la llei de la CCMA (sense oblidar el que li passà a la del CAC) es materialitzaren en els nomenaments dels màxims càrrecs directius i, malgrat que aquella legislatura acabà precipitadament, dins la CCMA la seva inèrcia no ha perdut empenta fins avui. I els estralls els estem veient ara amb tota la seva cruesa. La casa no té de fa temps dues coses bàsiques, fonamentals: ni té model engrescador de futur,  ni té lideratge intern. I d’aquí provenen gran part de les tensions. I mantenir aquesta situació ratlla la irresponsabilitat.

Segona contrareforma de la CCMA i el CAC? Prou d’aquest color!

Vam acabar l’any amb una nova amenaça al sistema institucional del nostre audiovisual. El Govern feia públic un impresentable avantprojecte per modificar les lleis de la CCMA i del CAC que, d’aprovar-se, les situaria en un nivell igual o pitjor que les legislacions que teníem abans del gran consens polític, professional i acadèmic del 1999. Sense entrar en detalls, tornaríem a l’època en que podria ser compatible ser membre dels consells del CAC o de la Corpo i ser part del Govern!. Per acabar-ho d’adobar, seria potestat del president d’aquests organismes la decisió de quins membres ho serien a dedicació exclusiva (sou d’alt càrrec) i quins no (només cobrarien dietes per assistència) en una exòtica competència que el situaria en una mena de paper de patró, quasi feudal, envers la resta d’integrants del consell. Aquest disbarat legislatiu, que vull creure que no s’assemblarà en res al que acabi aprovant el Parlament, està a les antípodes del model al que ha d’aspirar el nostre país; que és el d’homologar-se amb els països avançats d’Europa. Un model que havíem recorregut parcialment sí, però efectivament també,  fins fa quatre anys.

Si ens estem creient realment el discurs d’estructures d’Estat, pensant en un nou país que ens situï dins els bons exemples de la UE, pel que fa a l’arquitectura normativa, empresarial i financera de l’audiovisual, hem de posar fi a l’herència nefasta de la passada legislatura. Si, com voldríem molts, el CAC s’hauria de preparar per a ser l’embrió d’una futura autoritat convergent de continguts audiovisuals i xarxes telemàtiques, siguem seriosos i responsables: Llencem a la paperera aquesta penosa segona contrareforma, i esborrem la que es va aprovar el 2012. Fem els canvis legislatius –urgents—que li calen a la CCMA i que precisa aquest país, i fem que tingui un equip que la lideri. Un equip directiu que impulsi un model que engresqui els de dins, la imprescindible i no prou reconeguda producció independent catalana, i sobretot guanyi cada dia l’atenció de més i més ciutadanes del nostre país, i de tota la resta de milions de persones que comparteixen amb nosaltres llengua i cultura.

Per tot això posem-nos a treballar ja; el panorama, dins i fora de la CCMA, és molt dur, duríssim. I com deia en un anterior article, en aquests temps crucials per aquest país, els mitjans de la CCMA han de poder respondre al repte històric oferint uns continguts televisius, radiofònics i a la xarxa amb les majors quotes d’audiència possible; tot potenciant els seus valors de servei públic nacional. I aquests mitjans els fan les persones, en gran part els de dins de la casa. Elles i ells són el gran actiu de la CCMA. Mantenir aquest clima d’enfrontament intern no només és negatiu, com passaria en qualsevol altra empresa, sinó que en aquest cas suposa conduir TV3 i Catalunya Ràdio cap a una situació de risc intolerable. No ens ho podem permetre. Les decisions s’han de prendre bé i ràpid. Ja triguen.