En aquestes darreres setmanes s’han celebrat dues activitats
destacades –una acadèmica, a la UAB, i l’altra, el Mercat Audiovisual de
Catalunya (MAC) de Granollers-- que m’han permès reflexionar sobre el canvi de
paradigma que està vivint el disseny de l’ecosistema audiovisual del nostre
país i que, com assenyalaré tot seguit, pot significar la fi del model sorgit
del treballat consens dels anys 90; un consens que havia permès avançar en la
vertebració d’un model nacional, homologable amb els països europeus que han
marcat camí. Ara, de confirmar-se
algunes temences, i de no canviar aviat el rumb de determinades decisions, anem
caminant a un altre model, que manté sobre el paper característiques similars,
però que és molt diferent en concepte i recorregut final: el model regional. Un
model que ja no impugna la problemàtica de subsidiarietat del nostre sistema
comunicatiu i del marc de referències que genera davant l’espanyol; que deixem de ser només un subsistema. Aquest no. Aquest model regional, simplement s’adapta a jugar un paper de segon nivell, per
intentar fer la viu-viu. I a alguns de casa ja els hi va bé.
Si el 15 de desembre del 1999 el Parlament acordava, des del
consens acadèmic, professional i polític, obrir una nova etapa en el disseny
institucional del sector, en el que es reconeixia el paper dels mitjans públics
com a constructors de l’espai comunicatiu nacional (com vaig afirmar a
l’article “Construir i no destruir” publicat l’endemà mateix al diari AVUI). Durant els
anys següents s’han anat bastint o reforçant estructures jurídiques i institucionals, que anaven en la direcció de consolidar un sistema propi de
comunicació, en especial amb els dos darrers governs catalanistes i d’esquerres
de la Generalitat. Un entramat d'organismes complementaris, amb inequívoca voluntat de servei
públic, que donés fortalesa a les expressions comunicatives i culturals en
català, més enllà del Principat de Catalunya; i que justifiqués la importantíssima
inversió de recursos destinats: CAC, CCMA, ACN, Baròmetre de la comunicació i
la cultura...
 |
| Gifreu, pare de la concepció nacional de la comunicació des del 1991 |
A la “Jornada sobre polítiques de comunicació i crisi
econòmica: perilla el sistema comunicatiu català”, organitzat per l’observatori
de Polítiques de Comunicació de l’INCOM,
Josep Gifreu, impulsor del concepte de l’espai català de comunicació,
reflexionava sobre el que havien estat els progressos dels darrers anys, i de
com el nou escenari ens està portant a una situació de declivi del model forjat
i que tantes esperances havia generat. Fem-ne una ullada:
- De les retallades en el sector comunicatiu i del seu efecte sobre les estructures públiques i privades se n’ha parlat molt, i el món acadèmic n’ha fet estudis de gran interès sobre el seu impacte quantitatiu. És més, el duríssim escenari de competència per l’audiència i la publicitat televisiva que vivim, sumat a les retallades pressupostàries de la Generalitat, pot afectar molt negativament el futur dels mitjans públics de la CCMA, per molt bona feina que pugui fer el nou equip de direcció. Divendres 25 es van conèixer noves dades sobre els ingressos publicitaris, que no porten a l’optimisme... doncs situem-nos en un potencial escenari on TV3 hagués perdut el lideratge: els números encara serien uns altres.
- Com molts vàrem assenyalar en les nostres respectives compareixences al Parlament, convocats en motiu dels canvis que s’anaven a introduir a les lleis de la CCMA, del CAC i de la mateixa legislació marc, la llei de comunicació audiovisual de Catalunya, darrera la reducció del nombre de components de les seves estructures de govern i el sistema d’elecció, no només no se solucionava la històrica problemàtica de la seva politització, sinó que a més es posava fi als avenços assolits en la seva desgovernamentalització. Un concepte clau de tot el procés institucional iniciat dotze anys abans, seguint els millors models europeus, i que s’havia anat materialitzant a partir del 2005. Per això el terme “reforma” aplicat a aquests darrers canvis legislatius no és l’adequat: hauríem de parlar amb propietat de contrareforma.
- Respecte l’ACN, el procés d’internacionalització impulsat els darrers anys de la mà de Saül Gordillo i l’anterior Govern, ha estat desmantellat. No es tracta només de lamentar que es tanquin unes delegacions a l’exterior per manca de diners, sinó que darrera d’elles es posa fi a un objectiu bàsic de tota agència nacional d’informació: explicar directament el que passa fora i, tant o més important encara, explicar-nos a fora sense intermediaris. O no fan això EFE o France Press amb els seus respectius països?. Amb tota la importància que té procurar oferir una informació en xarxa del que passa dins el país, una agència nacional va més enllà. Una de regional es queda aquí.
- I dimecres 23, al MAC de Granollers, presentava la intervenció del director general del Baròmetre de la comunicació i la cultura, Joan Sabaté; qui va avançar els canvis previstos per a l’any vinent. La duríssima retallada pressupostària havia portat a la coneguda reducció de la mostra d’estudi i de la periodicitat de les onades. Ara, es planteja com a via de sostenibilitat de la Fundació i la continuïtat de part de les seves activitats, un acord sobre les dades de ràdio i premsa amb l’AIMC –el famós EGM—i l’abandonament de les televisives en mans dels audímetres de Kantar Media. El Baròmetre, nascut fa uns sis anys pel decidit impuls del Govern tenia –té—una funció estratègica triple: comptar amb dades pròpies i fiables sobre el consum mediàtic i cultural de l’àrea catalana –ara reduïda només al Principat; donar visibilitat als mitjans de proximitat; i de la suma dels dos anteriors, esdevenir eina de treball per a les agències de mitjans en les seves planificacions publicitàries al nostre país. I, amb totes les mancances que podem comentar en un futur article, a finals del passat decenni el Govern havia aconseguit introduir molts mitjans catalans als excels de les programacions publicitàries, on abans no hi eren; i ho puc dir per experiència pròpia. El que s’havia aconseguit –poc?—ara podria quedar en no res. Perquè? Per que la majoria de televisions locals no té presència als estudis d’audimetries; i per que bona part de la ràdio i premsa de proximitat tindrà dificultats per ser visible, tot comptant que l’acord previst millori les actuals dades de l’EGM en aquest àmbit. I no només poden perdre els mitjans territorials, sinó també la resta. Les dades del Baròmetre per a TV3 han estat sempre millors que les altres, i no ha estat per cap amiguisme.
 |
| TV3, com a televisió de l'espai català, no té alternativa |
I mentre, les amenaces de fora no s’aturen. Al paper que li
pugui quedar per jugar al CAC amb la prevista creació d’un macroorganisme regulador
de les TIC, la competència i l’audiovisual estatals, se li suma l’interés del govern espanyol en reduir els canals de la TDT, cosa que podria afectar tant els
disponibles per a la TV local, com amenaçar el manteniment dels actuals 3 MUX
d’àmbit català, tant durament aconseguits a Madrid. Si una de les conseqüències
és que s’acabi acomplint l’amenaça de retirar TV3 de les emissions en alta definició (HD), s’haurà condemnat el primer canal de la nostra televisió
pública a la segona divisió de les emissions digitals.
Per això parlava al principi que s’està canviant de
paradigma tot mantenint –més o menys—els organismes i protagonistes fins ara
existents. El pas d’un model nacional a un model regional espanyol, no és
nominal sinó semàntic. Un model i l'altre utilitzen els mateixos termes o quasi.
Però un i l’altre els utilitzen per parlar de coses ben diferents. No
confonguem ara l’estratègia general amb alguns acords, presents o futurs amb
altres entitats, que volen procurar mantenir o treure el màxim rendiment als pocs
diners a disposició d’aquestes entitats. En més d’un cas, determinades
reorientacions venen obligades pels migrats recursos disponibles. No es
qüestiona l’esforç dels seus responsables. El problema, insisteixo, és de fons
i de canvi de paradigma, no de tàctiques més o menys encertades per procurar salvar
els mobles.
La definició del paper de la Generalitat de Catalunya en el
macrosector TIC es troba també en un canvi de paradigma similar, i per tant
perillós, darrera de recents anuncis de plans que volen indicar el contrari.
Però d’això en parlarem en un proper article.