Com a antecedent de l’article que vaig publicar la setmana passada
sobre els principals problemes que afecten TV3 i Catalunya Ràdio, he volgut
recuperar un resum de la intervenció feta al Parlament el 23 de novembre del 2011, en
relació al projecte de llei de modificacions de tres lleis en l'àmbit de
l'audiovisual: CAC, Comunicació audiovisual i CCMA. Compareixença en la que no em vaig quedar pas sol en el pronòstic del
que podria passar si s’aprovava. I lamentablement vam encertar de ple.
 |
| Imatge amb altres compareixents al Parlament: David Bassa, president del Grup Barnils (gairebé només es veu el seu braç esquerre), Montse Grau, degana del Col·legi de Publicitaris i Relacions pübliques, i Josep M. Martí, Degà del Col·legi de Periodistes |
“Il·lustres diputades i diputats del Parlament de Catalunya, bon dia,
(...) Sistema d'elecció i perfil dels càrrecs representatius
Fa 12 anys, la suma de les voluntats de molts representants del
món de la comunicació audiovisual i de les forces polítiques, van fer néixer un
gran acord de consens, que es va materialitzar en la resolució del Parlament
del 15 de desembre de 1999 sobre els mitjans audiovisuals de Catalunya. Com
saben, d'aquella resolució en va sorgir la llavor de les actuals lleis. I un
dels principis era la ferma aposta per uns govern dels mitjans nacionals i de
l'autoritat audiovisual del país desgovernamentalitzats. Les limitacions en les
disposicions normatives i la manera com s'han aplicat, no han superat, però,
l'ombra de la politització d'aquest òrgans. Ara, els canvis proposats sobre el
sistema d'elecció dels seus futurs integrants no signifiquen donar resposta a
la segona situació, i sí una involució respecte la primera premissa.
És més, fins i tot sorprèn que es traslladi la supressió de les
majories qualificades al mateix funcionament intern del consell de govern de la
CCMA, en temes tant estratègics com els propis pressupostos, el contracte
programa o el nomenament dels principals càrrecs directius dels seus mitjans.
El perfil de les persones que siguin nomenades per aquesta cambra és un
dels elements claus del futur d'aquestes dues institucions de país. El procés
pel qual siguin nomenades no hauria de ser un tràmit en cap de les seves
passes, ni res semblant a un repartiment de quotes partidàries.
Voldríem afegir una qüestió que per nosaltres és clau en la definició
d'aquests perfils. Fins i tot podríem dir que ens toca parlar d'una greu i
estructural mancança, que ha tingut conseqüències negatives abans, i que ara,
en moments de canvis profunds com els que estem vivint a tot el sector de la
comunicació audiovisual, poden veure's agreujades de forma molt més severa. Ens
referim a la inexistència de professionals vinculats a la creació, direcció,
realització, o producció d'obres audiovisuals, ja sigui en la composició del
consell del CAC o del consell de govern de la CCMA (...) Professions que
intervenen en la majoria de continguts de l'oferta televisiva i radiofònica;
més hores d'emissió; més professionals del sector públic i privat produint-les;
més empreses vinculades; major influència en la creació de valors i imaginari
col·lectiu; major volum de negoci... i en uns moments tan crítics com els que
vivim, val la pena destacar aquells sectors que generen riquesa i treball. No té
cap justificació que aquesta greu mancança es mantingui en el futur. I, si us
plau, no ho entenguin com a cap defensa corporativa, sinó com una reflexió
propositiva, pensant en el conjunt de perfils professionals que enriqueixin i
complementin la composició d'aquests òrgans de govern, per a exercir de la
millor manera possible les seves responsabilitats de servei públic.
Futur de la CCMA
(...) Creiem que toca avui parlar de futur; de quin model de mitjans de
la CCMA volem, i quin ha de ser el seu paper com a peça estratègica del sector
de les indústries audiovisuals del nostre país. I això vol dir, entre d'altres
qüestions bàsiques, del seus recursos financers i concepció del seu servei
públic.
Primer, afirmem que només amb una suficient musculatura financera una
oferta televisiva pot optar pel lideratge a Catalunya. No hi ha viaranys ni
opcions alternatives. Si aquesta dotació és insuficient, pots fer televisió,
sí, però estàs fent televisió que jugarà a la segona divisió. Hi ha un límit,
per sota del qual tindràs un canal o canals amb més o menys recursos, però ja
no jugaràs amb els grans, no hi seràs. Dit sense ànim pejoratiu cap a altres
mitjans, que fan també una destacable contribució a la comunicació: estaràs
fent televisió local, no nacional.
I sense una potent corporació, perdria el conjunt de les indústries
culturals del país, i hi perdríem totes i tots. La resta del sector audiovisual
català perdria un client importantíssim; perdria un soci estratègic de primera
magnitud; perdria una eina de difusió i promoció ciutadana i internacional
irreemplaçable; i perdria una plataforma aliada per a la seva indispensable
presència competitiva en les noves pantalles i tecnologies audiovisuals, cada
cop més i més determinants del consum d'allò que, fa uns anys, denominàvem
genèricament com a televisió.
I també ens referim a la ràdio que, després de quatre dècades de
repressió franquista, va recuperar la llengua catalana com a vehicle de
comunicació; primer amb la tasca pionera de Ràdio 4, i després normalitzant-la
des de Catalunya Ràdio. Juntament amb les emissores de proximitat, altres emissores
generalistes i musicals han acabat fent realitat un importantíssima oferta de
qualitat. en la nostra llengua, que a més és de consum majoritari al nostre
país. Però això no significa que el paper de servei públic, amb les conseqüents
implicacions sobre el lideratge social que implica, hagi perdut sentit.
I segon, la consideració de servei públic que ha de tenir tota la
programació. És tant servei públic la seva oferta informativa --que això no ho
discuteix ningú-- com la que no ho és, o sigui el que correspon a la majoria de
les seves hores d'emissió. I si tan clau és l'existència d'una estructura
potent i pròpia de periodistes dins la casa per fornir els seus informatius;
també ho són els distints col·lectius professionals vinculats a la resta de l'oferta
audiovisual. Uns i altres continguts de servei públic, sota diverses modalitats
i acords, es forneixen de sempre de la participació de professionals, empreses
i continguts externs; de la destacadíssima producció independent del nostre
país. I tant important és millorar aquestes relacions, com el fet que es
mantinguin. Depèn com reduïm segons quines estructures i dotacions econòmiques,
no faríem pas créixer el conjunt del sector audiovisual, ni milloraríem
l'oferta de servei públic que té encomanada TV3 i Catalunya Ràdio.
Pensin en tot això quan hagin d'aprovar els futurs pressupostos de la
CCMA i el seu nou Contracte Programa.
Hem parlat de llengua i de referents col·lectius. De la llengua pròpia
d'aquest país, compartida amb milions d'altres ciutadans que no viuen al
Principat de Catalunya. I tota llengua,
la cultura que l'acompanya, i les indústries i creadors que
l'actualitzen i l'enforteixen, necessita de potents mitjans de comunicació que
n'esdevinguin difusors i promotors d'ella.
Permetin-me unes preguntes finals: al món, a tot el món... amb els
milers i milers de cadenes existents, ¿quants canals hi ha en català dedicats
als infants i joves? Quants al món de la cultura i el coneixement en el seu
conjunt? Quants al món de l'esport? Quants a la informació 24h?... i, ¿quants
de generalistes lluiten pel lideratge de l'audiència, tot oferint continguts de
servei públic? Si ja tenen la xifra, que és la mateixa en tots els casos,
espero que compartim també la necessitat que aquesta oferta --única-- a nivell
internacional no faci marxes enrere, sinó que es consolidi. Ho diem en favor
del conjunt del sector audiovisual català; en favor del servei públic que
presten i, en definitiva, en favor de d'aquest país i de la seva ciutadania.
Moltes gràcies per la seva atenció.”
L’atenció però, va ser força limitada segons els casos. Fins
i tot algun diputat semblava com si només li preocupés a quina hora s’acabaria la comissió, amb
una expressió ben explícita que les compareixences eren un mer formalisme; un
tràmit al qual li tocava assistir i aguantar. I el resultat? nul. Malauradament,
3 mesos més tard s’aprovava la “contrareforma” sense cap canvi significatiu durant
la seva tramitació. Les conseqüències d’aquest desastrós canvi legislatiu són
el segon error que analitzàvem a l’article que molts ja haureu llegit.
Encara som a temps de posar-hi remei? Sí, si hi ha voluntat de fer-ho.