Passa al contingut principal

Persones darrera de les estructures d'estat: TV3 i Catalunya Ràdio

Article publicat l'1 d'octubre del 2013 al diari Nació digital (http://www.naciodigital.cat/opinio/6781/persones/darrera/estructures/estat )


Els darrers atacs als mitjans públics de la “Corpo” –des de l’absurda acusació que no són res més que eines de propaganda de l’independentisme, a l’execrable linxament de la caverna mediàtica d’un dels més clars i guardonats exemples de servei públic adreçat als infants i joves, l’InfoK- demostren dues coses: la importància que tenen TV3 i Catalunya Ràdio com a vertebradors de la nostra societat; i que davant d’aquest fet incontestable, les agressions seran constants. No siguem ingenus: hi ha poderosos interessos que no dubtaran en emprar el joc brut, passant la seva piconadora mediàtica per sobre d’excel·lents professionals, nenes i nens, i el que calgui. Resposta? Cap fred per no caure en cap provocació, i no descuidar el factor humà... Factor humà?

Doncs sí, parlem de les persones que integren un dels més importants èxits de la Generalitat de Catalunya recuperada, i que seran claus per garantir la maduresa democràtica d’aquesta etapa històrica que estem protagonitzant. Parlem dels dos milers de professionals que hi dediquen esforços diaris en produir, programar i difondre una oferta comunicativa audiovisual de primera qualitat; al costat de molts i molts altres que, des de la producció independent, han estat i són claus per a aquesta exitosa realitat. Els hi cal treballar en clima positiu, i amb un model de mitjans engrescador i ambiciós.

No serem tant ingenus per pensar que amb la cobertura dels mitjans de la CCMA tenim, tindrem, prou per garantir que tota la ciutadania del país accedirà a una informació veraç, independent, i amb opinions contrastades sobre tot allò que haurà de decidir col·lectivament d’aquí un any. No n’hi haurà prou. Per tant, no són condició suficient, però sí necessària, absolutament necessària, per a una ciutadania ben informada, i per tant refractària a les –aquestes sí- insidioses campanyes que ens arriben, i arribaran encara més, per totes bandes; utilitzant ràdios, digitals de tota mena, televisions no només privades, rotatius ben curulls de publicitat institucional de la Moncloa... i alguna cosa més.

Juntament amb el perillós desgast intern que ha provocat una accidentada negociació d’un ERO més que qüestionable –que ha deixat petjada tant als platós i estudis com especialment als despatxos de les direccions- preocupa i molt el que pugui representar el contracte programa de propera signatura entre el Govern i la CCMA. Pel que en coneixem, respon a la inèrcia de la “fam i la gana” de l’anterior legislatura, coronada per la desastrosa contrareforma legislativa d’aquests mitjans. La “fam” d’alguns sectors vinculats a l’actual Govern que volien i volen aprimar aquesta estructura d’estat, en favor d’uns interessos privats molt concrets; i la “gana” dels anteriors socis parlamentaris que, simplement, voldrien una TV3 i una Catalunya Ràdio testimonials i prescindibles per a la majoria de la població catalana.

Sense entrar en detalls, el continguts dels documents que circulen per aquest futur contracte programa, plantegen un model mediàtic a la defensiva, protagonitzat per una indissimulada voluntat de reducció empresarial; ja sigui per la via de l’externalització, o per la modalitat dels “serveis compartits”, que obriria la porta a privatitzacions, en línia amb la injustificable proposta de desaparició de l’àrea comercial de la Corpo, que va circular abans de l’estiu.

Tot plegat, pot acabar consolidant un panorama gens positiu per a la “Corpo”, si del que es tracta és de plantejar-se aquests mitjans com a peces claus del que dèiem per a demà; i per demà-passat per a l’objectiu de fer del nostre país, amb Barcelona al capdavant, capital de la convergència dels sectors TIC i audiovisual del sud d’Europa. Objectiu pel qual, entenc, es va presentar recentment el projecte del Clúster de l’Audiovisual de Catalunya.

Som a temps per prendre les decisions legislatives i governamentals necessàries per reenfocar la casa on li cal. Ens hi juguem molt o, potser com diria algú, ens hi juguem tot. I volem guanyar aquest partit. Ens ho mereixem.

Entrades populars d'aquest blog

Panorámica sobre la TV digital en Colombia y Panamá 2013

Aquest text va ser la meva col·laboració al reportatge sobre la situació de la TDT a Amèrica Llatina , publicat al número 212 de Prensario Internacional TDT en el mundo: la excepción latinoamericana Distribución mundial de los 4 sistemas de la TDT. En azul el europeo, y en verde el  japonés-brasileño Mientras el estándar europeo de la TV digital terrestre (TDT) ha conseguido ser el mayoritariamente adoptado a nivel mundial, América Latina adoptó el japonés, gracias en gran parte a su alianza estratégica con Brasil. Así, descontando países norteamericanos como México, que se han incorporado al sistema digital de los EUA, quedan Panamá y Colombia casi como únicos territorios que se han incorporado al DVB-T en todo el continente. Deducir de ello que estos dos países juegan con desventaja con el resto de vecinos sería un grave error, por dos motivos básicos:  Primero, la compresión digital de las emisiones en MPEG-4 del DVB-T2 (segunda generación del sistema europeo de TD

Sumar estratègies: patrimoni, educació i experimentació mediàtica

Aquests dies, coincidint amb el dia mundial de la ràdio, s'ha presentat una molt interessant i niciativa per dotar Barcelona d'un museu específic per aquest mitjà que, d'aquí no gaires anys celebrarà el seu centenari al nostre país. Una proposta molt justificada però que, per ser viable en un proper futur, hauria de plantejar-se estratègicament, sumant esforços amb altres de similars que malden de fa anys per dotar Catalunya d'un gran centre museístic, divulgatiu i de serveis al conjunt del sector audiovisual. Un centre totalment viable econòmicament pel seu potencial atractiu per a famílies d'aquí i turistes de tot el món, i que podria dotar-se d'instal·lacions i equipaments on les noves generacions universitàries fessin unes primeres passes de l'imprescindible R+D+I que mou el macrosector audiovisual + TIC. Un museu de l'audiovisual del qual Comunicació 21 ja en va publicar un ampli reportatge fa uns anys. En paral·lel, tot i meritòri

Museu de l’audiovisual de Barcelona: una assignatura pendent

Article publicat en el núm. 2 de la revista Comunicació 21 (desembre 2014, segona època). La llista de ciutats amb grans museus de la televisió i del cinema és llarga: Nova York, Berlín, Los Ángeles, París, Londres, Torí o Bradford, per esmentar algunes de les ubicacions dels espais més significatius. El passat, present i futur de les distintes expressions de la creació i la indústria audiovisual tenen seus on, de forma més o menys prioritària, es preserva el llegat històric, s’estudia i es divulga el patrimoni de la ràdio, de la televisió, dels nous mitjans a la xarxa, del cinema o dels videojocs. Uns museus que són un gran aparador per a la promoció i difusió de la producció pròpia del país, i un espai de formació i experimentació per als futurs nous professionals d’aquest sector. I tot això sumat al seu poderós atractiu per al turisme cultural intern i extern i, a més, pensats per a tot els públics. Un atractiu per a