Article publicat l'1 d'octubre del 2013 al diari Nació digital (http://www.naciodigital.cat/opinio/6781/persones/darrera/estructures/estat )
Els darrers atacs als mitjans públics de la “Corpo” –des de l’absurda acusació que no són res més que eines de propaganda de l’independentisme, a l’execrable linxament de la caverna mediàtica d’un dels més clars i guardonats exemples de servei públic adreçat als infants i joves, l’InfoK- demostren dues coses: la importància que tenen TV3 i Catalunya Ràdio com a vertebradors de la nostra societat; i que davant d’aquest fet incontestable, les agressions seran constants. No siguem ingenus: hi ha poderosos interessos que no dubtaran en emprar el joc brut, passant la seva piconadora mediàtica per sobre d’excel·lents professionals, nenes i nens, i el que calgui. Resposta? Cap fred per no caure en cap provocació, i no descuidar el factor humà... Factor humà?
Doncs sí, parlem de les persones que integren un dels més importants èxits de la Generalitat de Catalunya recuperada, i que seran claus per garantir la maduresa democràtica d’aquesta etapa històrica que estem protagonitzant. Parlem dels dos milers de professionals que hi dediquen esforços diaris en produir, programar i difondre una oferta comunicativa audiovisual de primera qualitat; al costat de molts i molts altres que, des de la producció independent, han estat i són claus per a aquesta exitosa realitat. Els hi cal treballar en clima positiu, i amb un model de mitjans engrescador i ambiciós.
No serem tant ingenus per pensar que amb la cobertura dels mitjans de la CCMA tenim, tindrem, prou per garantir que tota la ciutadania del país accedirà a una informació veraç, independent, i amb opinions contrastades sobre tot allò que haurà de decidir col·lectivament d’aquí un any. No n’hi haurà prou. Per tant, no són condició suficient, però sí necessària, absolutament necessària, per a una ciutadania ben informada, i per tant refractària a les –aquestes sí- insidioses campanyes que ens arriben, i arribaran encara més, per totes bandes; utilitzant ràdios, digitals de tota mena, televisions no només privades, rotatius ben curulls de publicitat institucional de la Moncloa... i alguna cosa més.
Juntament amb el perillós desgast intern que ha provocat una accidentada negociació d’un ERO més que qüestionable –que ha deixat petjada tant als platós i estudis com especialment als despatxos de les direccions- preocupa i molt el que pugui representar el contracte programa de propera signatura entre el Govern i la CCMA. Pel que en coneixem, respon a la inèrcia de la “fam i la gana” de l’anterior legislatura, coronada per la desastrosa contrareforma legislativa d’aquests mitjans. La “fam” d’alguns sectors vinculats a l’actual Govern que volien i volen aprimar aquesta estructura d’estat, en favor d’uns interessos privats molt concrets; i la “gana” dels anteriors socis parlamentaris que, simplement, voldrien una TV3 i una Catalunya Ràdio testimonials i prescindibles per a la majoria de la població catalana.
Sense entrar en detalls, el continguts dels documents que circulen per aquest futur contracte programa, plantegen un model mediàtic a la defensiva, protagonitzat per una indissimulada voluntat de reducció empresarial; ja sigui per la via de l’externalització, o per la modalitat dels “serveis compartits”, que obriria la porta a privatitzacions, en línia amb la injustificable proposta de desaparició de l’àrea comercial de la Corpo, que va circular abans de l’estiu.
Tot plegat, pot acabar consolidant un panorama gens positiu per a la “Corpo”, si del que es tracta és de plantejar-se aquests mitjans com a peces claus del que dèiem per a demà; i per demà-passat per a l’objectiu de fer del nostre país, amb Barcelona al capdavant, capital de la convergència dels sectors TIC i audiovisual del sud d’Europa. Objectiu pel qual, entenc, es va presentar recentment el projecte del Clúster de l’Audiovisual de Catalunya.
Som a temps per prendre les decisions legislatives i governamentals necessàries per reenfocar la casa on li cal. Ens hi juguem molt o, potser com diria algú, ens hi juguem tot. I volem guanyar aquest partit. Ens ho mereixem.