Passa al contingut principal

CAC: embolica que fa fort

En la polèmica sobre els nomenaments dels nous membres del CAC, voldria apuntar tres qüestions que considero importants, i de les que he llegit o escoltat molt pocs anàlisis. Més enllà de les formes que han presidit aquest lamentable procés, n'hi ha temes de fons que no poden passar per alt, i que ens dibuixen un perillós escenari de futur on la feina de construcció d'un entramat d'institucions públiques de la comunicació i l'audiovisual, i per tant de l'estructura democràtica d'una societat, pot quedar definitivament tocat per haver perdut la seva credibilitat davant la ciutadania. I el que no és creïble no serveix de res.

La primera és que em sorprèn la sorpresa pels perfils elegits. Malgrat es va dir que els canvis introduïts a les lleis de la CCMA i el CAC eren tècnics, i en favor de no sabem quins estalvis, la veritat és que van canviar a pitjor, a molt pitjor, el sistema d'elecció dels seus representants. Això no té res de tècnic, sinó d'ideològic. Per tant, si el sistema d'elecció és el que és, porta als resultats que ens torna a portar: quotes de partit sense miraments on, només en alguns casos concrets, havia permès l'accés a professionals de vàlua del món de la comunicació. Ara no en tindrem ni un. Són alguns resultats de la "contrareforma" legislativa.

La segona qüestió és que, lamentablement també, quan es pensa en noms de prestigi, només surten persones vinculades professionalment al periodisme o la docència universitària. La resta de professionals de la comunicació i l'audiovisual (directors, productors, realitzadors, directors de comunicació...) viuen en una mena de segona divisió, quan el seu rol en la conformació de l'ecosistema comunicatiu de les nostres societats és, si més no, tant important com el que es genera des del sector de la informació. No prenguem una part pel tot. És d'agrair que el Col·legi de Periodistes hagi fet una defensa col·lectiva de tots els sectors implicats.

I la tercera qüestió, acaba de sumar gravetat a tot plegat. Com la darrera votació parlamentària ha situat el CAC en el terreny perillós de la seva deslegitimitat, ja s'hi han apuntat veus que demanen el seu tancament, qualificant-lo de "xiringuito". I cal preguntar -se si no deixa de ser un objectiu desitjat, com ja vaig advertir en un anterior escrit. ¿Estem disposats a llençar a la brossa un organisme que ens homologava al que tenen estats de llarga tradició en l'àmbit del control democràtic de la comunicació, com la Gran Bretanya o França? Jo no, però em temo que molts que tenen poder de decisió al nostre país sí.

Crec que és un moment oportú per recordar algunes de les afirmacions que vaig traslladar el passat mes de novembre al Parlament, en motiu de les compareixences prèvies a l'aprovació d'aquesta "contrareforma" legislativa que ha tingut. Malgrat el posicionament no només crític, sinó obertament contrari dels representants del sector de la comunicació a aquests canvis legislatius, la majoria parlamentària va donar el vist-i-plau i, de moment, anem sumant tristos resultats com els que hem viscut aquesta setmana:

(...) Fa 12 anys, la suma de les voluntats de molts representants del món de la comunicació audiovisual i de les forces polítiques, van fer néixer un gran acord de consens, que es va materialitzar en la resolució del Parlament del 15 de desembre de 1999 sobre els mitjans audiovisuals de Catalunya. Com saben, d'aquella resolució en va sorgir la llavor de les actuals lleis. I un dels principis era la ferma aposta per uns govern dels mitjans nacionals i de l'autoritat audiovisual del país desgovernamentalitzats. Les limitacions en les disposicions normatives i la manera com s'han aplicat, no han superat, però, l'ombra de la politització d'aquest òrgans. Ara, els canvis proposats sobre el sistema d'elecció dels seus futurs integrants no signifiquen donar resposta a la segona situació, i sí una involució respecte la primera premissa.

El 23 de novembre vàrem comparèixer al Parlament els degans 
dels Col·legis Professionals de l'audiovisual, el de periodistes, 
i el de publicitaris i relacions públiques, a més del president 
del Grup Barnils de Periodistes. El discurs, en aquest tema 
i d'altres, va ser compartit.
(...) El perfil de les persones que siguin nomenades per aquesta cambra és un dels elements claus del futur d'aquestes dues institucions de país. El procés pel qual siguin nomenades no hauria de ser un tràmit en cap de les seves passes, ni res semblant a un repartiment de quotes partidàries.

Voldríem afegir una qüestió que per nosaltres és clau en la definició d'aquests perfils. Fins i tot podríem dir que ens toca parlar d'una greu i estructural mancança, que ha tingut conseqüències negatives abans, i que ara, en moments de canvis profunds com els que estem vivint a tot el sector de la comunicació audiovisual, poden veure's agreujades de forma molt més severa. Ens referim a la inexistència de professionals vinculats a la creació, direcció, realització, o producció d'obres audiovisuals, ja sigui en la composició del consell del CAC o del consell de govern de la CCMA.

Trobarem sí, entre d'altres, perfils vinculats a l'economia o el dret. I sempre en trobarem del món del periodisme; i res a dir pel que fa a la presència d'aquest tan important sector professional en aquests òrgans; no parlem de restar. Però de les professions que representa el Col·legi que m'honra presidir, cap ni un.

Professions que intervenen en la majoria de continguts de l'oferta televisiva i radiofònica; més hores d'emissió; més professionals del sector públic i privat produint-les; més empreses vinculades; major influència en la creació de valors i imaginari col·lectiu; major volum de negoci... i en uns moments tan crítics com els que vivim, val la pena destacar aquells sectors que generen riques i treball. No té cap justificació que aquesta greu mancança es mantingui en el futur. I, si us plau, no ho entenguin com a cap defensa corporativa, sinó com una reflexió propositiva, pensant en el conjunt de perfils professionals que enriqueixin i complementin la composició d'aquests òrgans de govern, per a exercir de la millor manera possible les seves responsabilitats de servei públic.


Tota la feina feta no mereix un final tan lamentable com el que s'ha dissenyat per a la credibilitat pública i independència dels màxims òrgans de govern de la CCMA i el CAC; amb tota l'afectació negativa que representa per als objectius de primer nivell que defensen i han de defensar aquestes dues institucions. Tot i que serà molt difícil refer el camí, el món de la comunicació, el país i la ciutadania s'ho mereix. Tenim feina per davant.


Entrades populars d'aquest blog

Panorámica sobre la TV digital en Colombia y Panamá 2013

Aquest text va ser la meva col·laboració al reportatge sobre la situació de la TDT a Amèrica Llatina , publicat al número 212 de Prensario Internacional TDT en el mundo: la excepción latinoamericana Distribución mundial de los 4 sistemas de la TDT. En azul el europeo, y en verde el  japonés-brasileño Mientras el estándar europeo de la TV digital terrestre (TDT) ha conseguido ser el mayoritariamente adoptado a nivel mundial, América Latina adoptó el japonés, gracias en gran parte a su alianza estratégica con Brasil. Así, descontando países norteamericanos como México, que se han incorporado al sistema digital de los EUA, quedan Panamá y Colombia casi como únicos territorios que se han incorporado al DVB-T en todo el continente. Deducir de ello que estos dos países juegan con desventaja con el resto de vecinos sería un grave error, por dos motivos básicos:  Primero, la compresión digital de las emisiones en MPEG-4 del DVB-T2 (segunda generación del sistema europeo de TD

Sumar estratègies: patrimoni, educació i experimentació mediàtica

Aquests dies, coincidint amb el dia mundial de la ràdio, s'ha presentat una molt interessant i niciativa per dotar Barcelona d'un museu específic per aquest mitjà que, d'aquí no gaires anys celebrarà el seu centenari al nostre país. Una proposta molt justificada però que, per ser viable en un proper futur, hauria de plantejar-se estratègicament, sumant esforços amb altres de similars que malden de fa anys per dotar Catalunya d'un gran centre museístic, divulgatiu i de serveis al conjunt del sector audiovisual. Un centre totalment viable econòmicament pel seu potencial atractiu per a famílies d'aquí i turistes de tot el món, i que podria dotar-se d'instal·lacions i equipaments on les noves generacions universitàries fessin unes primeres passes de l'imprescindible R+D+I que mou el macrosector audiovisual + TIC. Un museu de l'audiovisual del qual Comunicació 21 ja en va publicar un ampli reportatge fa uns anys. En paral·lel, tot i meritòri

Museu de l’audiovisual de Barcelona: una assignatura pendent

Article publicat en el núm. 2 de la revista Comunicació 21 (desembre 2014, segona època). La llista de ciutats amb grans museus de la televisió i del cinema és llarga: Nova York, Berlín, Los Ángeles, París, Londres, Torí o Bradford, per esmentar algunes de les ubicacions dels espais més significatius. El passat, present i futur de les distintes expressions de la creació i la indústria audiovisual tenen seus on, de forma més o menys prioritària, es preserva el llegat històric, s’estudia i es divulga el patrimoni de la ràdio, de la televisió, dels nous mitjans a la xarxa, del cinema o dels videojocs. Uns museus que són un gran aparador per a la promoció i difusió de la producció pròpia del país, i un espai de formació i experimentació per als futurs nous professionals d’aquest sector. I tot això sumat al seu poderós atractiu per al turisme cultural intern i extern i, a més, pensats per a tot els públics. Un atractiu per a