En la polèmica sobre els nomenaments dels nous membres del CAC, voldria apuntar tres qüestions que considero importants, i de les que he llegit o escoltat molt pocs anàlisis. Més enllà de les formes que han presidit aquest lamentable procés, n'hi ha temes de fons que no poden passar per alt, i que ens dibuixen un perillós escenari de futur on la feina de construcció d'un entramat d'institucions públiques de la comunicació i l'audiovisual, i per tant de l'estructura democràtica d'una societat, pot quedar definitivament tocat per haver perdut la seva credibilitat davant la ciutadania. I el que no és creïble no serveix de res.
La primera és que em sorprèn la sorpresa pels perfils elegits. Malgrat es va dir que els canvis introduïts a les lleis de la CCMA i el CAC eren tècnics, i en favor de no sabem quins estalvis, la veritat és que van canviar a pitjor, a molt pitjor, el sistema d'elecció dels seus representants. Això no té res de tècnic, sinó d'ideològic. Per tant, si el sistema d'elecció és el que és, porta als resultats que ens torna a portar: quotes de partit sense miraments on, només en alguns casos concrets, havia permès l'accés a professionals de vàlua del món de la comunicació. Ara no en tindrem ni un. Són alguns resultats de la "contrareforma" legislativa.
La segona qüestió és que, lamentablement també, quan es pensa en noms de prestigi, només surten persones vinculades professionalment al periodisme o la docència universitària. La resta de professionals de la comunicació i l'audiovisual (directors, productors, realitzadors, directors de comunicació...) viuen en una mena de segona divisió, quan el seu rol en la conformació de l'ecosistema comunicatiu de les nostres societats és, si més no, tant important com el que es genera des del sector de la informació. No prenguem una part pel tot. És d'agrair que el Col·legi de Periodistes hagi fet una defensa col·lectiva de tots els sectors implicats.
I la tercera qüestió, acaba de sumar gravetat a tot plegat. Com la darrera votació parlamentària ha situat el CAC en el terreny perillós de la seva deslegitimitat, ja s'hi han apuntat veus que demanen el seu tancament, qualificant-lo de "xiringuito". I cal preguntar -se si no deixa de ser un objectiu desitjat, com ja vaig advertir en un anterior escrit. ¿Estem disposats a llençar a la brossa un organisme que ens homologava al que tenen estats de llarga tradició en l'àmbit del control democràtic de la comunicació, com la Gran Bretanya o França? Jo no, però em temo que molts que tenen poder de decisió al nostre país sí.
Crec que és un moment oportú per recordar algunes de les afirmacions que vaig traslladar el passat mes de novembre al Parlament, en motiu de les compareixences prèvies a l'aprovació d'aquesta "contrareforma" legislativa que ha tingut. Malgrat el posicionament no només crític, sinó obertament contrari dels representants del sector de la comunicació a aquests canvis legislatius, la majoria parlamentària va donar el vist-i-plau i, de moment, anem sumant tristos resultats com els que hem viscut aquesta setmana:
(...) El perfil de les persones que siguin nomenades per aquesta cambra és un
dels elements claus del futur d'aquestes dues institucions de país. El procés
pel qual siguin nomenades no hauria de ser un tràmit en cap de les seves
passes, ni res semblant a un repartiment de quotes partidàries.
Voldríem afegir una qüestió que per nosaltres és clau en la definició
d'aquests perfils. Fins i tot podríem dir que ens toca parlar d'una greu i
estructural mancança, que ha tingut conseqüències negatives abans, i que ara,
en moments de canvis profunds com els que estem vivint a tot el sector de la
comunicació audiovisual, poden veure's agreujades de forma molt més severa. Ens
referim a la inexistència de professionals vinculats a la creació, direcció,
realització, o producció d'obres audiovisuals, ja sigui en la composició del
consell del CAC o del consell de govern de la CCMA.
Trobarem sí, entre d'altres, perfils vinculats a l'economia o el dret.
I sempre en trobarem del món del periodisme; i res a dir pel que fa a la
presència d'aquest tan important sector professional en aquests òrgans; no
parlem de restar. Però de les professions que representa el Col·legi que
m'honra presidir, cap ni un.
Professions que intervenen en la majoria de continguts de l'oferta
televisiva i radiofònica; més hores d'emissió; més professionals del sector
públic i privat produint-les; més empreses vinculades; major influència en la
creació de valors i imaginari col·lectiu; major volum de negoci... i en uns
moments tan crítics com els que vivim, val la pena destacar aquells sectors que
generen riques i treball. No té cap justificació que aquesta greu mancança es
mantingui en el futur. I, si us plau, no ho entenguin com a cap defensa
corporativa, sinó com una reflexió propositiva, pensant en el conjunt de
perfils professionals que enriqueixin i complementin la composició d'aquests
òrgans de govern, per a exercir de la millor manera possible les seves
responsabilitats de servei públic.
Tota la feina feta no mereix un final tan lamentable com el que s'ha dissenyat per a la credibilitat pública i independència dels màxims òrgans de govern de la CCMA i el CAC; amb tota l'afectació negativa que representa per als objectius de primer nivell que defensen i han de defensar aquestes dues institucions. Tot i que serà molt difícil refer el camí, el món de la comunicació, el país i la ciutadania s'ho mereix. Tenim feina per davant.
Tota la feina feta no mereix un final tan lamentable com el que s'ha dissenyat per a la credibilitat pública i independència dels màxims òrgans de govern de la CCMA i el CAC; amb tota l'afectació negativa que representa per als objectius de primer nivell que defensen i han de defensar aquestes dues institucions. Tot i que serà molt difícil refer el camí, el món de la comunicació, el país i la ciutadania s'ho mereix. Tenim feina per davant.